Lleida planta cara a l’Alzheimer

Un assaig internacional amb 2.700 pacients de més de vint països d’Europa, Àsia i Amèrica del Nord que es posarà en marxa el mes d’octubre és la nova esperança per a les persones amb Alzheimer. I Lleida hi serà present amb uns quinze pacients que tenen la malaltia en fases molt inicials. L’objectiu és provar un fàrmac a través del qual s’injecten anticossos al malalt per eliminar l’amiloide, una proteïna que es creu la causant d’aquesta demència. “En pacients sans aquesta substància es fabrica i s’elimina, però en els malalts el procés d’eliminació no es fa de forma correcta. La primera fase ha donat bones perspectives, però ara s’ha de corroborar”, explica Gerard Piñol, responsable de la Unitat de Trastorns Cognitius del Santa Maria.

L’objectiu no és curar la malaltia, una cosa que sembla impossible avui dia, sinó cronificar-la en aquest tipus de pacients amb símptomes lleus però que encara mantenen un bon nivell de vida. “L’objectiu final seria poder saber quines persones sanes eliminen malament aquesta proteïna per prevenir la malaltia”, apunta Piñol. La unitat lleidatana també es troba immersa, amb 22 pacients, en un altre assaig per eliminar l’amiloide filtrant la sang.

Cada any, a Lleida es diagnostiquen uns 400 nous casos d’Alzheimer i es calcula que a la província hi ha més de 8.000 malalts. La gran majoria dels malalts són dones i l’edat mitjana s’acosta als 75-80 anys. “No obstant, cada vegada detectem més casos en persones més joves i els menors de 65 anys ja representen gairebé el 10 per cent”, explica Piñol.

I és que l’Alzheimer s’ha convertit en un problema de salut que també afecta, i molt, els cuidadors. De fet, el 94 per cent dels malalts està a càrrec d’un familiar i més de la meitat d’aquests últims acaba patint algun trastorn mental com a ansietat.

“Encara podem deixar-la sola a casa alguna estona perquè al ser tan gran la malaltia no ha avançat gaire”, assegura el Felip. A més a més, fa tres anys van decidir també portar-la als tallers de l’associació Afall.

“És una malaltia dura perquè has de tenir molta paciència. Ella viu l’instant, no té passat (no sap el que ha fet cinc minuts abans) ni futur. El més difícil és veure així una persona que estimes i saber que es va deteriorant”, sentencia el Felip

.