“Fa 23 anys que no menjo”

Fernando Canalejo fa la barbaritat de vint-i-tres anys que no menja ni beu. I és que la vida d’aquest veí de Lleida de 58 anys depèn, des del 1993, d’una nutrició parenteral, un tipus de nutrició en vena que actualment necessiten uns altres cinc veïns de Ponent per sobreviure, unes quatre-centes persones a tot Espanya, generalment afectades per patologies en les quals l’intestí no funciona bé o que han patit una complicació que ha obligat a tallar molt aquest òrgan. En el cas de Fernando, va ser un accident laboral. Treballava en una obra a Alpicat quan va caure des d’un segon pis i un fort traumatisme abdominal el va deixar cinc mesos en coma i va obligar els metges a treure-li l’intestí prim i a deixar-lo només amb 20 centímetres del gros. “Menjo molt puntualment, per plaer. El menjar sòlid em provoca moltes diarrees i és incòmode. Això sí, no perdono unes postres per Nadal”, explica Fernando. Avui necessita estar connectat a la bomba catorze hores al dia. “I serà així tota la vida, tret que inventin un intestí mecànic. Només hi ha quatre casos com el meu al món”, fa broma. “És una creu, però ho assumeixo i m’ho prenc amb optimisme”, assegura. I és que el passat ha estat molt pitjor per a Fernando, perquè quan es va despertar del coma li van dir que hauria de passar-se la vida a l’hospital. “M’havien salvat, però no sabien què fer amb mi. Vaig intentar suïcidar-me.” Al final, van ser tres anys ingressat, dos a l’Arnau i un a Bellvitge. Allà van ensenyar-li a connectar i desconnectar la bomba i, al final, va poder tornar a casa. Això sí, connectat vint-i-quatre hores al dia. La seua vida va canviar quan li van reduir el temps a 18. “No m’ho creia. Feia gairebé 9 anys que no trepitjava el carrer i aquella decisió m’ho permetia. El primer que vaig fer va ser anar a buscar les meues filles (llavors tenien 3 i 8 anys) al col·legi. Estic molt agraït a l’Arnau”, conclou.

Lleida

L’Arnau de Vilanova compta amb una unitat que atén pacients que necessiten nutrició parenteral domiciliària des del 2012 i ja ha tractat set pacients, sis dels quals necessiten actualment connectar-se a una bomba per alimentar-se. “Hi sol haver dos tipus de malalts que requereixen aquest sistema. D’una banda, els pacients als quals se’ls ha ressecat una gran part de l’intestí prim (per infarts intestinals, traumatismes o complicacions arran d’altres cirurgies abdominals, per exemple) i, de l’altra, les persones en les quals l’intestí no funciona per patologies que impedeixen l’absorció de nutrients”, explica Marta Bueno, endocrinòloga del centre. Per aquest motiu, aquests pacients necessiten que l’aportació de nutrients es faci directament a la sang, sense passar pel sistema digestiu. “Poden menjar, si volen, per plaer, però en els casos més greus això acostuma a provocar molta diarrea”, assegura Bueno. “Tanmateix, hi ha pacients que poden combinar la via oral i la parenteral”, afirma Beatriz Martínez, farmacèutica del servei de Farmàcia. El sistema consta d’una bomba que administra els nutrients per via intravenosa. Els pacients necessiten estar connectats una mitja de catorze hores diàries i, encara que n’hi ha que ho necessiten tota la vida, d’altres poden millorar i, fins i tot, deixar de dependre’n. “Varia en funció de l’edat del pacient o de la part d’intestí amb la qual compta”, diu Bueno. A pesar de l’avenç que aquesta tècnica ha suposat, no està exempta de complicacions, ja que requereix estar connectat a una vena central i el risc d’infecció és alt, per la qual cosa el pacient ha d’estar preparat per fer-ho. La nutrició parenteral domiciliària és poc comuna. Tanmateix, és habitual en l’àmbit hospitalari per a pacients que necessitin deixar de rebre nutrients per via digestiva transitòriament. A l’Arnau s’administra a una vintena de pacients diaris.