Art per al descans etern

La visita al cementiri acostuma a ser un moment dolorós, enmig del tràngol que suposa enterrar un familiar, o de record quan s’hi va després de forma periòdica a retre-li homenatge, per exemple en una jornada tan assenyalada com avui, Tots Sants.

Però també pot ser una ocasió per disfrutar de l’art i l’arquitectura funerària, una pràctica molt estesa en cementiris il·lustres, com el del Père-Lachaise de París, el de Highgate, a Londres, i molts altres. Sens dubte, els cementiris de Lleida no tenen un valor ni de bon tros semblant ni solen ser objecte de visites turístiques, però tenen elements d’interès, sovint poc coneguts. El de Lleida compta amb uns 140 panteons i tombes monumentals i alguns, sobretot en els departaments de Sant Anastasi i Santa Cecília, que daten del segle XIX, tenen cert interès arquitectònic, encara que no hi ha grans joies artístiques.

S’hi poden veure diferents estils que reflecteixen les tendències de cada època (modernistes, neogòtics, postmoderns, neoclàssics, historicistes...), amb l’ús de materials nobles com la pedra, el marbre i el ferro i altres de més comuns com el maó i el formigó.

Al llarg dels

anys

, sempre hi ha hagut famílies que volen aquest tipus de construccions, i fins i tot avui dia n’hi ha tres en construcció. “Històricament, cada parròquia tenia el seu cementiri a la vora. La gent important s’enterrava a l’església i la corrent, en fosses a terra, a tot estirar amb una creu. Amb la creació dels cementiris municipals al segle XIX s’ordena molt més”, explica l’historiador Fernando Arnó, que ha participat en l’elaboració de tres llibres sobre les tombes monumentals del cementiri de Lleida. És a partir de l’any 1840 que la classe mitjana, que no vol que l’enterrin a terra, crea les primeres files de nínxols, mentre que els més acabalats erigeixen panteons als millors llocs.

“Encara que és molt minoritari, sempre hi ha demanda per a una parcel·la on construir un panteó. S’intenta representar en la mort com s’era en vida i la gent d’èxit vol mostrar-ho. El món dels morts no deixa de ser una representació del dels vius”, afirma en aquest sentit Fernando Arnó.

El cementiri potser més original que hi ha a Lleida és del d’Olius, al Solsonès, que celebra el centenari. Es tracta d’un conjunt modernista de gran valor patrimonial obra de Bernadí Martorell, deixeble d’Antoni Gaudí.

Un altre cementiri digne de menció és el de Cervera. Entre els punts emblemàtics hi ha el memorial de la Guerra Civil, amb una fossa on van ser enterrats 400 homes. També compta amb una pedra que recorda el monòlit de la Processó del Puro, una processó laica –avui recuperada– que cada dia 16 de febrer discorre des de la Paeria fins al cementiri per recordar els morts durant l’última guerra carlina.

Al davant, el cuidador del cementiri, Miquel Codina, ha disposat en forma d’exposició diverses làpides dels segles XVIII i XIX que va trobar en un magatzem i que destaquen pels epitafis o el disseny.

Un altre cementiri amb encant és el de Tàrrega. A la part antiga, destaca la tomba de la de la família Segarra, amb un magnífic sarcòfag ple de detalls i al costat d’aquest un gran àngel custodi que l’acompanya. Una altra capella amb detalls gòtics molt elaborats és la de la família Solé Sarries. Entre les perles del territori també hi ha el cementiri de Lloberola (Biosca), on la mitja dotzena de veïns guarden amb zel sota la torre del seu castell dos sarcòfags gòtics que presideixen el cementiri. Es tracta de tota una obra escultòrica en pedra molt rica en detalls com el segell del segle XIV de la família Saciera.