Què passarà amb les cabines telefòniques?

El futur de les cabines telefòniques sembla estar en joc a Espanya després que cap operador s’hagi presentat al concurs per renovar aquest servei i la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) hagi qüestionat el seu manteniment dins del servei universal de telecomunicacions.

Diversos factors influeixen en la possible desaparició de les populars cabines, que van començar a funcionar a Espanya el 1928, quan es va instal·lar el primer telèfon públic al Parc d’El Retiro de Madrid.

El principal d’aquests factors en el seu decreixent ús i el cost cada vegada major de mantenir-les, en part pel vandalisme que pateixen.

L’últim capítol d’aquesta lenta decadència ha arribat aquesta setmana, en conèixer-se, per la seua publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), que havien quedat deserts els concursos convocats tant per mantenir els telèfons públics com per elaborar i entregar les guies telefòniques, serveis que fins final d’any estan adjudicats a Telefónica.

Fonts del sector donen per fet que l’operadora que presideix José María Álvarez-Pallete haurà de continuar prestant aquest servei almenys un any més, mentre es decideix si les cabines es treuen del servei universal de telecomunicacions, com proposa la CNMC i com ha ocorregut en països del nostre entorn, com França.

En no presentar-se cap operador al concurs, possiblement s’utilitzarà un procediment de designació directa perquè la gestió d’un servei que encara és obligatori prestar.

Això suposarà que fins que el Govern decideixi el contrari, les aproximadament 18.000 cabines que queden a Espanya hauran de seguir operatives, afegeixen les fonts.

Els telèfons públics formen part del servei universal de telecomunicacions a Espanya, amb el que es garanteix que tots els ciutadans tinguin accés a serveis de telecomunicacions amb independència de la seua localització geogràfica, amb una qualitat determinada i un preu assequible.

Això implica portar la xarxa de telecomunicacions a qualsevol punt del país, incloses les zones no rendibles, comptar amb cabines telefòniques, guies de telèfons i serveis adaptats per a persones amb discapacitat i, des de 2012, l’accés a la banda ampla.

El concurs, ara desert i que buscava la renovació del servei de cabines per un any més, estipulava com a mínim un telèfon públic en cada municipi d’1.000 o més habitants, els que se sumaria un més per cada 3.000 habitants. En cas de localitats menors, parla d’una cabina quan estigui justificat.

L’increment del cost de manteniment d’aquestes cabines ha portat la CNMC a plantejar al Govern que revisi l’obligació de mantenir-les dins del servei universal.

Segons els càlculs que fa Competència sobre el que costa prestar el servei universal, el cost de les cabines es va triplicar de 2012 a 2013 i va tornar a pujar en 2014 fins 1,32 milions, però les estimacions dels experts apunten que a Telefónica li costa anualment cinc milions d’euros mantenir-les.

A més, cada vegada hi ha menys telèfons públics als carrers espanyols: actualment queden 18.300 que donen servei les 24 hores del dies i els 365 dies de l’any, segons les dades de Telefónica.

D’elles, d’acord amb fonts del sector, 12.000 ja no són rendibles i les que ho són no cobreixen la rendibilitat del conjunt del servei.

L’any en què hi va haver més telèfons a la via pública va ser el 1999, aproximadament 55.000, encara que si es tenen en compte també els existents en recintes privats com a aeroports, hospitals, la xifra màxima s’acostaria als 100.000.