Busquen el punt feble dels asteroides perquè no impactin sobre la Terra

La probabilitat que un asteroide de gran mida impacti sobre la Terra i provoqui conseqüències devastadores és estadísticament petita però no és ciència-ficció, és un perill real que els científics intenten evitar de l’única manera possible: buscant el punt feble d’aquestes roques espacials.

En aquest sentit, un equip internacional de científics, dirigit per investigadors de l’Institut de Ciències de l’Espai (IEEC), publica aquest dimecres un estudi en el que explica que la duresa, l’elasticitat i la resistència d’un asteroide són aspectes "determinants" que cal estudiar abans de posar en marxa una missió i llançar un projectil cinètic (no explosiu ni nuclear) per desviar l’òrbita d’un asteroide perillós.

I és que, en el dia d’avui, hi ha més de 15.500 objectes que creuen l’òrbita terrestre, d’ells, uns 1.500 estan qualificats de "potencialment perillosos" i tenen un diàmetre d’entre 100 i 150 metres, ha detallat l’investigador del CSIC a l’IEEC i coautor del treball, Josep María Trillo, en una roda de premsa en la qual ha donat a conèixer els resultats de la investigació.

El treball, publicat a The Astrophysical Journal, basa les seues conclusions en l’estudi del meteorit Cheliábinsk, d’uns divuit metres de diàmetre i unes 11.000 tones de massa que va explotar sobre Rússia el 15 de febrer de 2013 i que es va fragmentar en milers de trossos.

Molts dels trossos es van desintegrar en travessar l’atmosfera terrestre però més d’un miler (amb una massa superior a una tona) van arribar al terra a velocitats supersòniques causant centenars de ferits i grans danys materials.

Tanmateix, d’aquest asteroide, "es va aconseguir recuperar molt material que a més estava en molt bones condicions", ha explicat el coautor del treball Carles Moyano, de l’IEEC.

Cheliábinsk és una condrita ordinària, un tipus d’asteroides formats fa uns 4.452 milions d’anys en el primitiu Sistema Solar i que, des d’aleshores, han patit gran quantitat col·lisions abans d’arribar a la Terra, pel que els seus minerals i components apareixen molt xocats i són de gran consistència.

"Per les seues característiques pròpies, aquest asteroide és un exemple dels materials que sotgen la vida a la Terra", adverteix Trigo.

"Estudiar la seua composició química i mineralògica ens permet conèixer detalls fonamentals dels processos de compactació per col·lisions que han patit els asteroides propers a la Terra. Per això, els resultats d’aquest treball són molt rellevants per a una possible missió" contra un asteroide.

Per estudiar els trossos d’aquesta roca, els científics van utilitzar un nanoindentador, "un instrument que utilitza petites agulles per fer puncions minúscules al meteorit. Segons la resposta de la roca i de l’agulla, aconseguim informació sobre la duresa i l’elasticitat de la roca", precisa Moyano.

Les anàlisis van revelar que les zones més fosques de la roca, les més xocades, són les més dures, de manera que si es volgués desviar la trajectòria d’un asteroide amb un impacte, seria necessari disparar sobre la zona més tova, la més clara.

L’estudi ha servit "per entendre millor les zones que hem vist a les mostres de material", una cosa essencial si es vol aconseguir que l’impacte d’un projectil cinètic desviï la trajectòria d’un asteroide, destaca Moyano.

Tanmateix, ha subratllat Trigo, a més de conèixer a fons les qualitats físiques i l’estructura interna d’aquests cossos, és essencial comptar amb sistemes de vigilància que els detectin amb temps, especialment als que són més foscos i que només poden captar-se amb telescopis d’infrarojos.

"Cada vegada hi ha més sensibilitat amb aquest tema, però encara falta molt camí per recórrer", conclou Trigo.

Actualment, la Agencia Espacial Europea (ESA) cerca finançament per desenvolupar juntament amb la NASA el programa conjunt "asteroides perillosos", dissenyat per desviar la trajectòria d’aquestes roques.

A més, ambdues agències tenen en marxa la missió AIDA, que estudia la possibilitat tecnològica que una sonda impacti sobre un asteroide per evitar que xoqui contra la Terra (la part europea d’aquesta missió es denomina AIM, i la nord-americana DART).