«La inclusió dels discapacitats ha retrocedit 30 anys amb la crisi»

Aquest especialista en autisme va viatjar a Lleida aquesta setmana per impartir una formació a Aspros. Parlem molt, els mitjans també, de la inclusió de les persones amb discapacitat intel·lectual, però què és realment?

Parlem d’una creença profunda que la societat és per a totes les persones i de la necessitat de polítiques que regulin la inclusió i de pràctiques que la facin real. És una necessitat de l’ésser humà d’assegurar que té una comunitat que acull tota persona amb independència de la seua diversitat.

L’entitat a la qual pertany, Plena Inclusió, fa mig segle que treballa per la discapacitat. Com han canviat les coses?

Va nàixer el 1964 fruit de l’esforç de famílies que veien que no es donava resposta a les necessitats dels seus fills amb discapacitat intel·lectual i gràcies a elles avui fem el que fem. Des d’aleshores hi ha hagut molts canvis. Una cosa tan simple com que abans parlàvem de subnormalitat, que és aberrant, ara no. Els canvis ja són cosa de les mateixes persones amb discapacitat. I això és una transformació profunda, perquè la mateixa persona amb discapacitat no ha tingut veu perquè ningú creia que podia tenir-ne o que podia estar o treballar al mateix lloc que els altres.

És que abans fins i tot s’amagava aquestes persones...

Les famílies no ho amagaven per elles, sinó perquè es trobaven una societat hostil que no acceptava la diferència. Una mare em va comentar que als anys seixanta es va atrevir a treure el seu nadó encara que tenia una discapacitat intel·lectual molt visible i va haver d’enfrontar-se a tot el seu cercle perquè li retreien que el portés al carrer. Els processos d’inclusió, doncs, han passat de permetre’s estar físicament en un lloc a poder participar, pertànyer i contribuir. Avui dia hi ha persones amb una discapacitat intel·lectual que porten a terme voluntariat i contribueixen també amb el seu valor a la riquesa de la societat.

Tal com ho explica, s’ha avançat moltíssim en aquests anys, però el camí encara és llarg.

Estem en procés. La manca de possibilitats d’elecció i de presa de decisions a la seua vida diària és el que més costa. No escriuen ells la seua vida, no tenen gaires possibilitats de triar amb qui estar, amb qui sortir, com estaran els seus diners... Encara està tot determinat per la concepció que no podran, no en sabran o tindran dificultats, com si la resta no en tinguéssim. Augmentar el dret a l’autodeterminació, a la presa de decisions sobre la vida pròpia, fins i tot amb la dignitat de l’error, és una de les qüestions més crítiques ara.

La crisi econòmica ha sigut una pedra de grans dimensions en el camí.

S’ha retrocedit uns trenta anys en drets. El problema és que no només no hem avançat en aquests anys de crisi i de retallades, sinó que cada any s’ha multiplicat per tres o per quatre en retrocés d’oportunitats per a les persones. I ha ocorregut just en el moment en què estaven en ebullició els drets d’aquestes persones.

És responsabilitat només dels polítics, tornar a avançar?

És de tothom. Diuen que per educar un nen fa falta tota la tribu, ja que per recuperar la dignitat de les persones amb discapacitat intel·lectual fa falta tota la societat. Els polítics tenen l’obligació legal que les lleis vagin en coherència amb la convenció de drets, però tota la societat ha d’entendre que la inclusió és un dret no per a qui té discapacitat, sinó per a qualsevol ésser humà, perquè abans o després tots tindrem una discapacitat.