«Som la generació més infeliç de tota la història de la humanitat»

El seu últim llibre es diu ‘Ser feliç a Alaska’. Hem d’anar-nos-en tan lluny per ser feliços?

[Rialles] No. En realitat intenta explicar un dels punts fonamentals de la psicologia cognitiva, que és que podem ser feliços en qualsevol lloc i situació. Tret que ens diguem el contrari, que és una cosa que passa sovint.

Per què costa tant ser feliç?

Perquè tenim una patologia de base, la necessititis, que és la malaltia del segle XXI. És la creença que necessitem molt per estar bé. Només cal comparar les autoexigències de l’home actual amb les dels nostres avis. És brutal. Avui, per ser una persona mínimament decent, necessites tenir estudis, parella i una casa bonica i ordenada, haver viatjat, ser elegant, tenir molts amics, ser extravertit, estar informat, ser prim, etc. L’home no està fet per a aquestes superexigències. Els nostres avis no necessitaven res d’això.

Som una de les generacions més infelices de la història?

Sí. Els psicòlegs recollim l’índex de depressió i ansietat cada any i no para de créixer. Fa 25 anys, quan jo vaig començar a estudiar, estava en un 10% i als professors ja els semblava molt alt. Avui és un 30% i continua pujant. Sens dubte, som la generació de la història de la humanitat més infeliç.

Per què si la teoria que no necessitem tantes coses materials realment la sabem?

El problema és que podem saber-ho superficialment, però no en profunditat i així no funciona. No és cert que la gent sàpiga de veritat que amb tot allò no serà feliç.

Existeix la recepta de la felicitat?

Existeix una recepta màgica que és la renúncia. Aquesta és la via més ràpida cap al benestar emocional. Per exemple, si et deixa la parella aquesta nit, tu has de renunciar adonant-te que mai has necessitat parella per ser feliç perquè hi ha milers de coses meravelloses que pots fer a la vida. Però, ull, no només renunciar a coses materials, també immaterials. Per exemple, renunciar al respecte. No necessito que em respecti la gent perquè és un bé que no fa per ser feliç.

Parla de renunciar a tot el que se suposa que ens fa feliços?

Ens fa feliços pensar correctament, no queixar-se i aprofitar les opcions. La resta, no.

Serem capaços de revertir aquesta situació d’infelicitat?

Segons la meua opinió, no. L’ésser humà, probablement, acabarà amb el planeta i amb la seua salut mental, per superexigència també. Però no em preocupa perquè algun dia s’havia d’acabar. La força de la bogeria col·lectiva és massa forta per parar-la.

Ens està quedant una entrevista molt malastruga... Hi deu haver alguna cosa positiva en tot això, no?

Sí! I és que ens podrem salvar individualment, encara que no col·lectivament. Però és que això tampoc és trist perquè tot s’acaba, també l’univers, que un dia farà eclosió.

Al llibre parla d’un mètode.

Consisteix a revisar el nostre diàleg intern cada vegada que tinguis una pertorbació. Per exemple, si algú et diu una cosa desagradable a la feina i t’ofèn, has de preguntar-te per què t’ofèn una cosa tan petita i treballar perquè la pròxima vegada no et molesti una ximpleria com aquesta.

Ha vingut a Lleida a presentar el seu llibre i a impartir una ‘master class’ sobre com ser feliç a la feina. Si ens costa ser-ho fora, no sé si a la feina ja és missió impossible.

Al revés. Hauria de ser superfàcil. A l’època dels nostres avis o pares la gent era molt més feliç a la feina. El problema és que ara la gent no es dóna l’oportunitat de ser-ho. Li diu curro, que és una paraula molt lletja, i no està orgullós de la seua ocupació ni s’obre a disfrutar-ne. L’únic que perds ets tu perquè t’amargues i no rendeixes.