Solidaritat amb les monges en forma de túniques

La tranquil·la vida de les 16 monges que viuen al convent de clausura de Santa Ana, a Sevilla, es veu en aquests dies una mica alterada gràcies a la iniciativa d’un veí que hi ha recorregut perquè li rentin la seua túnica confrare, a canvi d’una ajuda per a elles i la tasca social que realitzen.

Tot s’ha precipitat en qüestió gairebé d’hores, ja que aquest home va cridar al torn del convent amb una túnica tacada de cera, li va dir les monges que si la podien rentar, i a part de donar-los un donatiu es va comprometre a difondre la idea perquè l’ajuda es multipliqués, i les xarxes socials s’han encarregat de la resta.

Des de fa un parell de dies "ens estan portant túniques per rentar, ens pregunten quant cobrem, ens ofereixen ajuda...", explica a Efe la germana María Teresa Molina, una religiosa de Jerez de la Frontera (Cadis) que porta 40 anys en aquest convent de la sevillana calli Santa Ana, de l’Ordre de les Carmelites Descalces, fundat per la senyora Ana de Santillán i Guzmán el 1475 en un edifici goticomudèjar, acabat el 1490 gràcies a la senyora Isabel Enrique.

Fins i tot, aquesta idea caritativa pot ser una bona excusa per entrar al convent i veure de prop impressionants obres d’art com el retaule major, acoblat el 1700, obra de José Fernando Medinilla, o el de San Juan Bautista, obra de Felipe de Rivas i que data de 1638.

Aquest monument històric artístic compta amb una inusitada activitat en aquests dies, gràcies a missatges com "Potser alguns porteu aquests dies les túniques de natzarè a la Tintoreria. Per si voleu 'llançar-los una capot' podeu portar-les al convent de clausura de Santa Ana i les monges us l’agrairan", publicat a les xarxes socials.

María Teresa Molina recorda que "normalment rentem roba, jocs de taula, alguna cosa de l’església, o ajudem a rentar les coses de persones que coneixem de sempre, però la veritat és que això és nou, perquè no sabem ni quant es pot cobrar, ja que depèn de la cera que tingui", amb el matís que aquestes religioses renten tot a mà, de manera que ara han de pensar als productes i treball que els generarà la nova activitat.

El que sí que està clar és que qualsevol ajuda és bona a l’hora de sufragar les activitats diàries en un convent com a aquest, que no s’escapa, fins i tot, de les necessitats menys espirituals que cal complir, incloses les cotitzacions a la Seguretat Social de les religioses colombianes que, per llei, han d’estar donades d’alta per exercir com a tals a Espanya.

En el seu dia a dia, "ajudem a gent que és al carrer, que demana menjada, a les que donem un cop de mà amb el que podem, amb la qual cosa la gent ens porta", de manera que aquestes religioses són una espècie de mitjanceres entre la gent que els porten articles de primera necessitat i les destinatàries finals de la seua ajuda solidària i despresa.

I tot, a més, ha començat són el seu torn, "en el que venem els dolços que fem en èpoques concretes de l’any, com ara que acabem d’acabar la venda de torrades o pestiños,", i que tornarà a girar quan arribin les dates prèvies al Nadal, per tenir una altra manera de sufragar les despeses que suposen el dia a dia d’una comunitat tan nombrosa.

En aquest torn, un veí de la zona va dipositar la seua túnica confraressa tacada de cera, i la traça d’internet ha fet que la idea es propagui, com una nova manera d’ajudar unes dones que han fet de la caritat la seua forma de vida.