Del Xoperal al Carrincló 2.0

De les caixes de fruita per asseure’s s’ha passat a cadires i taules subministrades per una central de compres. De refredar les begudes al riu, a tenir neveres en cada penya. D’una logística mínima, a comptar fins i tot amb cambrers, cuiners i grups de música contractats. De fotos amb càmeres analògiques, a milions d’instantànies amb mòbils d’última generació que es difonen per la xarxa. En definitiva, s’ha passat del Xoperal al Carrincló 2.0. I és que la història de l’Aplec del Caragol al llarg de les seues trenta-vuit edicions és la història de la ciutat de Lleida i dels seus habitants i una mostra de la vertiginosa evolució que ha viscut la societat aquestes quatre últimes dècades.

La festa gastronòmica va veure la llum el 1980 en el marc de la festa major, després que la Paeria reunís en un mateix lloc dos iniciatives gastronòmiques: un concurs encarregat a l’hoteler Antoni Costa amb un grup de restauradors i la proposta de Manolo Calpe de fer un dinar a la vora del Segre i que va suposar el naixement de la primera colla de l’Aplec, l’Orde del Caragol. Naixia així (segons la història narrada per la Fecoll), amb 18 colles, 300 penyistes i 4.000 visitants, la festa gastronòmica per antonomàsia de Lleida. “Una manta a terra i 50 caixes de fusta va ser tot el mobiliari. Aquell primer any vam tenir dubtes de com continuaria”, recorda Josep Maria Valls, de l’Orde del Caragol i que no ha faltat a cap edició. Els dubtes es van escampar quan el segon Aplec va arribar a 43 colles i 2.400 collistes, xifres que van obligar ja a una certa organització. Des d’aleshores, el ritme de creixement de la festa ha sigut trepidant: en la cinquena edició va sobrepassar el centenar de colles, va rebre per primera vegada un president de la Generalitat i el pressupost va arribar a 70 milions de pessetes. El 1988 va aconseguir entrar en el Guinness amb la llauna més gran del món, de 493 metres quadrats i 1.150 quilos de caragols. Un any després, ja durava tres dies i en la dotzena edició es va desmarcar del programa de festa major. “Ha canviat tant... Hem passat del no-res al tot. D’una zona inclinada com el Xoperal, a totes les comoditats. Però cal mantenir l’essència, que no és cap altra que una trobada d’amics. Aquesta és la base de l’èxit”, assegura Valls. “Crec que aquest esperit continua i és el que busco jo, estar amb amics”, explica Àngels Pascual, que hi participa per primera vegada, amb la penya Colors de Ponent. “Per a mi, l’Aplec és un cicle de vida. He vist totes les fases. S’ha professionalitzat moltíssim, però el canvi brutal va ser el trasllat als Camps Elisis”, recorda Marc Cerón, de Sogall, que va nàixer un any abans de la festa i ha viscut totes les edicions.

L’Aplec ha passat de ser una festa d’amics a entrar en el Guinness i ser d’Interès Turístic Nacional

Aquest canvi es va produir el 1993 per les obres de la canalització, però la festa es va assentar allà ja definitivament i aquest ha sigut l’escenari que ha vist com es declarava Festa d’Interès Turístic Nacional i Festa Tradicional d’Interès Nacional. Avui la visiten ja 200.000 persones i la seua projecció sembla imparable. Fins i tot aquest any compta amb quatre bloguers cuiners, convidats per la penya Els Originals, que sumen milions de seguidors i que faran que la repercussió vagi encara més enllà.

“L’Aplec continua sent d’esperit carrincló pur i dur, però triomfa”, reconeix Ceron. “Té un atractiu 2.0 i les possibilitats són infinites”, assegura Lídia Claramunt, d’Els Originals. Llarga vida a l’Aplec!