Au revoir, madame Torres

Era francesa. Encara que sempre va parlar en un català fluid i correcte, la característica erra la delatava. Pero Raymonde Salle va decidir ser també de Lleida. I aquí va morir aquest dimecres als gairebé 96 anys, convertida en un dels últims símbols de l’exili i defensant el llegat de la família Torres-Pereña. La seua vida és una lliçó accelerada del segle XX. Els seus pares es van conèixer a la Primera Guerra Mundial.

Ell era un combatent i ella, una infermera voluntària. Al cap de poc d’esclatar la Segona Guerra Mundial, la nit de Cap d’Any del 1941, Raymonde Salle va conèixer un jove que poc podia oferir-li. Pertanyia a un il·lustre llinatge lleidatà, però havia perdut la Guerra Civil i en aquell temps era un de tants exiliats que vivien a la ciutat occitana de Montpeller després d’haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló.

Al pare de Raymonde, professor d’anglès i traductor de Shakespeare, li va costar acceptar que Víctor Torres fos l’elegit. Fins i tot li citava Victor Hugo en contra seu: “C’était un espagnol de l’armée en déroute”, com li agradava recordar a ella entre rialles. Però el seu va ser un matrimoni sòlid. “Raymonde era més que l’esposa de Víctor Torres: era la seua còmplice, la seua lleialtat era fora de tot dubte”, assegura Miquel Pueyo, amic de la parella.

En els temps bons i en els dolents. El dietari pòstum de Torres deixa clar que no van ser fàcils els anys d’exili. Va ser secretari de la Generalitat amb el president Josep Irla primer; estret col·laborador de Josep Tarradellas després. Eren temps de dificultats econòmiques i incertesa política. Quan es va estrenar la democràcia, Víctor Torres va tornar amb Raymonde i va ser elegit diputat al Parlament.

Ella ja se sentia una catalana més, encara que els seus dos fills grans i les seues arrels fossin a França. La mort de Torres el 2015 tampoc va fer que se n’anés. Va votar el 9-N “pel Víctor” i va continuar defensant el llegat de Màrius Torres. Carles Comes, president d’ERC a Lleida, la recorda com “una lluitadora” que encarnava “la valentia i la perseverança”.