L’últim cap de setmana de pau

El dissabte 18 de juliol del 1936 va ser l’últim que Lleida, una ciutat de províncies de poc més de 40.000 habitants, va poder gaudir-ne en pau. A primera hora del matí de l’endemà, el coronel Sanz, al capdavant d’un grup de soldats del regiment Albuera 16, aquarterat a la Seu Vella, ocuparia la ciutat en nom dels colpistes.

En una tràgica coincidència, La Tribuna (a 15 cèntims l’exemplar) anunciava que al Castell Principal (Seu Vella) s’havia dut a terme la promesa a la bandera per part del segon reemplaçament del 1936 al Regiment Albuera número 16. Així que no hi havia excessius motius de preocupació per a ningú i els lleidatans es van preparar per passar un vespre de dissabte. El dubte havia de ser acudir a una més que publicitada vetllada de boxa o gaudir entre les ofertes cinematogràfiques dels set cines que es trobaven en ple rendiment el 1936. El que s’enduia la palma era el Teatre dels Camps Elisis, a l’aire lliure i amb una sessió doble amb el melodrama espanyol El hijo del misterio, amb Antoñita Colomé, i La reina Draga, la primera pel·lícula sonora de l’actriu polonesa establerta a Hollywood Pola Negri, i en la qual també debutava com a cantant.

Un altre clàssic de Lleida era el Rambla, a Ferran, que, en conjunt, oferia el programa doble amb més pes, amb La pequeña coronela, amb la nena prodigi Shirley Temple donant rèplica al veterà Lionel Barrymore; i Suena el clarín, un melodrama en què George Raft, l’etern gàngster, era aquesta vegada un exdelinqüent que es refugia en el toreig per enamorar Francis Drake amb Adolphe Menjou com a testimoni.

Aquell mateix dissabte va tenir lloc la promesa a la bandera del segon reemplaçament de l’Albuera

El diari local de tarda ‘La Tribuna’ parlava, gairebé d’amagat, de l’alçament a Ceuta i Melilla

Al Victòria, al carrer Cavallers, En el viejo Kentucky que acabaria sent l’última pel·lícula del llegendari aventurer i estrella dels westerns de sèrie B Will Rogers, que moriria l’agost d’aquell mateix any en un accident aeri. Al costat d’aquesta pel·lícula, que girava entorn de la cèlebre cursa de cavalls pura sang de tres anys, es projectava així mateix Noches de Buenos Aires un melodrama musical protagonitzat per la diva argentina Tita Merello, llavors més famosa per ser la companya sentimental de l’actor Luis Sandrini.

I encara, a més del Catalunya, Saló Granados i el popular Porfolio (Saló Porfoliograph) encara quedava el Viñes amb un altre programa doble. Una alta comèdia espanyola titulada Diez días millonaria, rodada pel català José Buch amb Milagros Leal i Luis Peña, i el drama bèl·lic Capturados, amb Leslie Howard, que poc després protagonitzaria Lo que el viento se llevó al costat de Clark Gable i Vivien Leigh, com a oficial americà que intentava fugir d’un camp de concentració alemany.

És clar que sempre quedava l’opció de passejar i prendre un refresc o una copa al Cafè Suís, “el més esvelt de la capital”, o a l’Exprés Bar, amb cafè portat directament del Brasil i amb especialitat en banderilles o amanida russa; menjar-se una paella de marisc al Baviera, que no tancava mai; o comprar una coca de recapte al Forn de l’Escolà que es recomanava amb un contundent “no vos equivoqueu”.

Però per a aquell diumenge també hi havia prevista l’Assemblea d’Empleats d’Espectacles al seu local del carrer Major, amb la renovació de junta i conveni pel mig, i la Patronal d’Arts Gràfiques que també estava a mata-degolla amb les Bases de Treball, aprovades, segons anunciava la premsa, pel Jurat Mixt de Barcelona-Lleida.