Manel Esteller, investigador: «La gent no morirà de càncer, serà com una malaltia crònica»

Fa dos anys va oferir una conferència a CaixaForum Lleida, ha canviat molt en aquest temps la investigació sobre càncer?

No ha canviat tant, és un temps relativament curt per a la investigació, però ha variat en el sentit que cada vegada hi ha més tecnologia, millors eines, millors fàrmacs i també més informació.

Diuen que suposadament estem començant a sortir de la crisi, ho estan notant també amb la inversió en ciència?

En ciència comença a notar-se una mica, però està tardant més que en altres àrees d’activitat econòmica o industrial. Som els últims, però esperem ser arrossegats per aquest increment. Es nota més en el preu dels pisos i els lloguers (rialles), però esperem que també afecti la investigació. El que sí que està canviant és l’esperit, més positiu que quan estàvem al mig de la crisi, i aquest és el primer pas per poder canviar després els números.

Un dels descobriments recents més importants que se li atribueixen és la troballa d’una resistència a la quimioteràpia, un dels principals problemes en la lluita contra el càncer.

És una de les àrees més interessants avui als laboratoris. I és que tenint en compte que ara que hi ha fàrmacs que funcionen molt bé d’entrada amb els tumors, treballem a solucionar el problema que quan torna a aparèixer, passats uns anys, sol ser més resistent al primer tractament. Estem estudiant els factors que permeten saber què ha canviat en aquest tumor i què és el que el fa resistent per trobar maneres per tornar a fer-lo sensible als fàrmacs. És una àrea molt activa actualment als laboratoris.

En què treballa vostè concretament en el dia d’avui?

Estem treballant molt en estudis de quimioresistència i també de medicina personalitzada, per saber per l’estructura molecular i cel·lular del tumor a quins fàrmacs serà sensible. També tenim interès a saber la predisposició epigenètica a les malalties i a tumors d’elevada mortalitat en els quals falta un pas important, com és el de cervell.

Ha estat a Lleida per apadrinar futurs investigadors. Què els diria tenint en compte que molts d’ells segur que pensaran a emigrar, una cosa que vostè no ha fet?

És cert que sóc dels pocs que han aguantat! Els diria d’entrada que encara a Catalunya es pot fer investigació de qualitat, tot i que costa més que en altres llocs per una qüestió de pressupost. Però també els animo a estudiar a l’estranger perquè necessitem gent formada i així tornaran en millors condicions.

Vostè diu que no ha emigrat per “una aposta de país”, però suposo que en algun moment s’ha degut plantejar marxar.

Esclar! Ho penses quan reps ofertes per marxar, però, com he dit, crec que aquí es pot fer investigació de qualitat i intentaré fer-ho tot el temps que pugui.

Sempre ha dit que una Catalunya independent seria més forta a nivell d’investigació.

Catalunya té una llarga tradició de fomentar la investigació biomèdica. Hem incorporat molta gent de l’estranger que ve perquè es donen les condicions, però necessitem fer un salt important. I això passa perquè les decisions que es prenen en altres llocs permetin distribuir els recursos en funció de l’excel·lència.

Investiga sobre el càncer des del 1992, com han canviat les coses des d’aleshores?

Han canviat moltíssim! Llavors la meitat de la gent als laboratoris no cobrava i era insòlit aparèixer en una revista. Es parlava poc de la ciència als mitjans de comunicació.

També ha degut canviar molt l’esperança de curació dels malalts de càncer.

Ara la curació augmenta un 2 per cent per any i ja ens trobem en el 60 per cent. Però no crec que acabi sent una curació total com per exemple la d’un braç trencat, sinó que segurament cronificarem el càncer com una diabetis i això ho firmo ara. S’hi podrà viure tota la vida sense que sigui el càncer el que et mati.