El primer detectiu privat de Lleida

Lleida pot presumir de tenir un dels deu membres fundadors de l’Agrupació d’Investigadors Privats d’Espanya. A començaments dels anys 50, es va crear aquesta associació i a Ángel Montalá, que havia obert la seua agència el 1944, se li va adjudicar la llicència número deu.

El món dels detectius privats, almenys a Espanya, no té res a veure amb el que coneixem a través de la literatura o el cine negre de Hollywood. O sigui que de Dashiell Hammett, Ros MacDonald, Jim Thompson, Raymond Chandler, James M. Cain o Mickey Spillane, per citar alguns dels tòtems del gènere, millor no parlar-ne.

Res de violència, trets, dones fatals o sòrdids assassinats. Coincideixen, això sí, en hores de vigilància, seguiments discrets –disfresses incloses– i en la perseverança fins a aconseguir l’èxit en la investigació. Un lleidatà, Ángel Montalá, no només va ser el primer detectiu privat de Ponent, sinó que va ajudar a crear, en els primers anys dels 50, l’Agrupació d’Investigadors Privats d’Espanya.

Aquest va ser, i encara és, el lema de l’agència que prepara ja la celebració del 75è aniversari

Van ser només deu els que van legalitzar la professió en una històrica reunió feta a Madrid. Des d’aleshores, Montalá, que havia obert la seua agència el 1944, mentre treballava en innombrables casos, va lluitar per reivindicar la professió, fins que el 1980 va assolir el seu rang universitari (Barcelona, Madrid i València van ser les pioneres) dins de l’Àrea de Criminologia de la facultat de Dret.

L’Agencia Mont, ara a la rambla Ferran (després de passar per Calvo Sotelo –ara Pi i Margall– i carrer Major), segueix oberta i amb delegacions a Saragossa i Barcelona, ja va per la tercera generació del cognom Montalá, amb el fill i el nét del fundador al capdavant.

Bàsicament els treballs són els mateixos, i mai amb delictes de sang pel mig, que els que s’oferien als primers anuncis als anys 40, encara que ara adaptats al segle XXI: abusos de confiança, vigilància de negocis, fidelitat matrimonial, antecedents de futurs cònjuges, herències, selecció de personal, tot dins de la més estricta discreció i reserva que continua sent, avui dia, la norma de la casa. 

La professió de detectiu ha canviat molt des dels anys 40. Tot i que encara s’utilitzin les disfresses, ja no es compta amb la col·laboració dels serenos per amagar-se en portals, en les llargues i tedioses tasques de seguiment.

I les pesades Underwood han estat substituïdes per sofisticats sistemes informàtics que permeten accedir als bancs de dades, en lloc dels informes diaris sol·licitats a les entitats bancàries i centres oficials de l’administració. Tampoc les minutes són les mateixes. D’aquelles cinc pessetes inicials per informe s’ha passat a altres de més considerables.

L’agència va assessorar els guionistes de la sèrie ‘Kubala, Moreno i Manchón’, estrenada a TV3 el 2012

Ni tampoc el lèxic utilitzat com en aquest informe de Montalá el novembre del 1951: “Durant uns anys va treballar en qualitat d’empleat de ferrocarrils, però per assumptes polítics va ser donat de baixa i, des d’aleshores (uns sis o set anys), que exerceix de transportista amb carro i mula en aquesta plaça”.

Dels deu detectius privats que hi havia a Espanya als anys 40, es va passar als prop de 400 als 80 i, actualment, la xifra de col·legiats s’atansa als 2000, sent Catalunya la comunitat amb més pes en la professió.

Una de les coses que segurament haurien sorprès Ángel Montalá, i la seua proverbial animadversió a les pel·lícules de detectius, és que des de la seua agència lleidatana s’assessorés els guionistes de la sèrie Kubala, Moreno i Manchón que durant tres temporades (entre el 2012 i el 2014) va assolir un notable índex d’audiència en TV3 amb les aventures de tres detectius privats encarnats per Jordi Martínez, Marc Cartes i Núria Gago. De fet, el Col·legi Oficial de Detectius Privats de Catalunya la va premiar per la veracitat de les seues històries a la petita pantalla.

Tres exemples d'investigacions resoltes

El cas de l’empleat que robava pebre.

No va ser el primer cas d’Ángel Montalá però sí el que li va proporcionar prestigi i popularitat a Lleida. Una de les més importants empreses carnisseres de Lleida sospitava que algun dels seus empleats es dedicava sistemàticament a sostreure importants quantitats de pebre destinat a la manipulació dels embotits. Al cap de tres mesos es va descobrir qui era el culpable: el canviava de color a base de barrejar-lo amb additius.

Anys 60.

El cas del nòvio que sopava aviat.

En vigílies de la boda (restaurant reservat i invitacions enviades) la nòvia, de bona família lleidatana, sospita del nòvio i el seu costum de sopar amb ella molt aviat perquè, segons ell, el seu estricte pare li ordenava arribar a casa abans de les 22 h. Després de la investigació pertinent es va descobrir que a partir d’aquella hora es reunia amb una altra nòvia amb qui tenia relacions des de feia anys. La cerimònia, evidentment, no va arribar a celebrar-se.

Anys 70.

El cas de la furgoneta incendiada.

El propietari d’una boutique de moda i alhora venedor ambulant en mercadillos denuncia que se li ha incendiat la furgoneta plena de roba per valor de 600.000 pessetes de l’època. La companyia d’assegurances no veu la cosa clara i contacta amb Ángel Montalá per aclarir els fets. Després d’una exhaustiva investigació es confirma que l’incendi va ser provocat i les peces cremades no eren les originals sinó altres de defectuoses.

La persona i el personatge De professor a investigador. Ángel Montalá Salvany (la Floresta, 1917-Lleida, 1993) era un professor de Geografia i Història que, després d’una trobada casual amb un detectiu francès, descobreix que el seu futur està en la investigació privada. Així, el 1944 obre la seua agència d’investigació Mont, al carrer Calvo Sotelo, 51 –ara Pi i Margall– i és cofundador del primer cos de detectius privats. L’investigador que mai va tenir llicència d’armes. A Ángel Montalá mai li van agradar les pel·lícules ni les sèries de detectius. L’estereotip del solitari amb gavardina, botella de whisky al primer calaix de la taula, embolicat en fum i envoltat de dones boniques i letals mentre rivalitzava amb la policia, no s’ajustaven, segons el seu criteri, a la realitat de la professió. De fet, mai va tenir llicència d’armes, ni va acceptar un cas de delictes públics amb sang pel mig.