ESNOTICIA
Pirineu sense glaceres i amb menys pluja i neu a causa del canvi climàtic
Diversos estudis constaten que és una de les zones de Catalunya més afectades
El canvi climàtic és una realitat amb efectes que són evidents a Catalunya i Lleida, especialment al Pirineu. Un informe constata que les comarques del Pirineu i el Prepirineu són les que registren més descens de la precipitació, i d’altres certifiquen l’extinció de les glaceres i un risc més gran d’allaus per l’alteració de la capa de neu.
Fa dos setmanes, 15.000 científics de tot el món van firmar un document titulat Advertència a la humanitat, en el qual alerten que “ens atansem ràpidament a molts dels límits del que la biosfera pot tolerar sense un dany substancial i irreversible”. “Especialment inquietant és la trajectòria actual d’un canvi climàtic potencialment catastròfic”, destaquen. I és que per molt que Donald Trump vulgui negar-ho, el canvi climàtic és una realitat.
A Catalunya i a Lleida, un dels llocs on més es percep és al Pirineu. Així ho constata el tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya, el qual detalla que mentre que la precipitació mitjana anual a tot el territori des del 1950 ha descendit lleugerament, sense que aquest fet sigui estadísticament significatiu, sí que s’ha reduït de manera clara al Pirineu (tret d’Aran) i al Prepirineu, a raó d’entre un 2,4% i un 3,9% per decenni. El director de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Salvador Samitier, assenyala que això és especialment preocupant perquè afecta les capçaleres dels rius. Afegeix també que al Pirineu les quantitats màximes de pluja es registren durant l’estiu, precisament l’estació en què baixen més. “Afecta el paisatge, perquè hi ha unes espècies adaptades a una pluviometria més alta a l’estiu que està canviant. Està constatat, no és de futur”, subratlla. A més, la temperatura mitjana també s’eleva més, com a totes les zones muntanyoses.
La precipitació al Pirineu i el Prepirineu cau entre un 2,4% i un 3,9% per decenni des del 1950
Sobre aquest aspecte, Samitier posa èmfasi en la desaparició de les glaceres del Pirineu. “Les glaceres són els nostres óssos polars, perquè no desapareixen per un any més calorós, sinó per un canvi permanent”, afirma. Així ho corrobora Jordi Camins, membre del Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya que des de l’any 1982 documenta l’evolució de les glaceres del Pirineu. A Catalunya (també a Andorra i a Navarra) s’han extingit i només queda una gelera (massa de gel petita) sota material d’erosió als Bessiberris. En total, hi ha 54 glaceres i geleres, davant dels 93 que hi havia entre 1982 i 1985. “No hi ha volta de full, cap a meitat de segle la seua extinció serà completa”, sentencia Camins.
A part d’acabar amb les glaceres, l’escalfament global també altera l’estructura de la capa de neu del Pirineu i provoca que s’hi registrin condicions més favorables per a la caiguda d’allaus de placa, els més perillosos, ja que tenen un volum més gran perquè afecten les capes inferiors de la neu acumulada i perquè són provocats pel pes dels mateixos esquiadors i raquetistes. Així ho constata un estudi elaborat per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya durant les últimes dos dècades. La qüestió no és només determinar si neva més o menys, sinó si l’estructura de la neu acumulada ha canviat.
El responsable de la investigació, Carles Garcia Sellés, va explicar que, inicialment, la capa de neu a Aran i nord del Sobirà i la Ribagorça era de tipus oceànic, una tipologia caracteritzada pel “gruix bastant alt, capes inferiors estables i només la superior, la més recent, és inestable, per la qual cosa quan hi ha allaus són d’aquesta capa superficial”. En canvi, a la Cerdanya, el Berguedà, el Solsonès i el Ripollès era de caràcter mediterrani, amb un gruix inferior “en el qual es formen capes febles i toves intercalades amb crostes en els nivells inferiors, mentre que a la superfície la neu és més compactada pel vent, amb la qual cosa es poden produir allaus de placa”, detalla, i precisa que a la resta del Pirineu la tipologia era continental, intermèdia.
I què succeeix? Doncs que la capa oceànica s’està transformant en mediterrània. No és tan gruixuda i té capes febles a l’interior, la qual cosa afavoreix allaus de placa. “L’hivern passat ha sigut un exemple claríssim”, indica Garcia Sellés, que no dubta a assenyalar que es tracta de “situacions impròpies” en aquesta zona. Mentre que a finals dels anys 90 i principis de la dècada passada la capa de neu mantenia la tipologia oceànica, en els últims deu anys té “característiques de la mediterrània”. I la que era mediterrània al Pirineu oriental, ha empitjorat.