Mor als noranta-sis anys Dolors Sistac, referent del catalanisme

La filòloga i escriptora lleidatana Dolors Sistac, guardonada el 2002 amb la Creu de Sant Jordi per la seua tasca pedagògica i la investigació de les Cançons de Pandero, va morir ahir als 96 anys. I és que, des que es va doctorar en Filologia Catalana quan ja tenia més de 60 anys, Sistac es va convertir en un dels noms propis de la literatura catalana i va formar part fins i tot de la història de la revista Labor, de la qual va ser l’única dona de la redacció.

Quan el seu marit, el pedagog i fundador del col·legi Sant Jordi Enric Farreny, va morir prematurament el 1975 per una malaltia, la lleidatana va reprendre la seua tesi doctoral amb l’objectiu de retre-li un particular homenatge a l’acabar-la.

Va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi el 2002, un reconeixement a la seua tasca pedagògica

Més endavant, Sistac es va especialitzar en les Cançons de Pandero, un ritual que al principi només estava emparat per l’Església perquè, segons explicava la mateixa estudiosa, “partia de la devoció de la Mare de Déu del Roser. Les cantaven previ pagament les conegudes com Majorales del Roser i eren cançons que dedicaven als casaments, els batejos o qualsevol esdeveniment destacable. Sistac es definia com “una dona en un món d’homes”, que va compartir taula de treball amb intel·lectuals de la talla de Ton Sirera o Francesc Porta Vilalta.

Deu anys després de la mort del seu marit, va enterrar un fill de 23 anys, una pèrdua que la va marcar durant tota la trajectòria vital. També va viure en primera persona les conseqüències de la Guerra Civil, que va fer que ella i la seua família haguessin de fugir de casa després del segon bombardeig de Lleida. Es van refugiar en una fàbrica de licors abandonada a la carretera de Saragossa i, quan es van acabar els recursos econòmics, van tornar a Binèfar, el poble del seu pare. Allà va viure fins al final del conflicte, però no va oblidar els seus orígens i poc després es va tornar a instal·lar a Lleida.

Segons va explicar en una entrevista publicada al diari SEGRE fa prop de quatre anys, el seu últim desig era que enterressin les seues cendres en “el meu refugi de la meua solitud”, la casa que van construir ella i el seu marit encara que, com bé lamentava, ell no en va poder disfrutar tot el que haurien volgut. “Allà vull que enterrin les meues cendres, sota un arbre molt poderós”, explicava la lleidatana fent referència a Tírvia, que es va convertir en lloc de pelegrinatge per a escriptors i intel·lectuals.