Un quart de segle de solidaritat

“Quan formes part d’una experiència així, mai més tornes a veure les notícies de la mateixa forma. Poses cara, per exemple, als nens que es moren de malària.” La cooperació va canviar la vida d’Anna Krutter i Pepe Sanz, professors del col·legi Maristes de Lleida, però segurament ha passat el mateix amb els més de 150 voluntaris lleidatans que a través de l’ONG SED, vinculada a la congregació, han participat en algun dels projectes de cooperació que ha desenvolupat als cinc continents en els seus vint-i-cinc anys de vida que ara celebra. Aquests cooperants, que la gran majoria són exalumnes i professors, han trepitjat directament el terreny per poder donar el seu ajut a través de camps de treball que s’organitzen en comunitats de països on hi ha missioners maristes.

Només l’any passat, voluntaris lleidatans van participar en set d’aquests projectes a Tailàndia, Hongria, el Líban, Ruanda, Tanzània, Colòmbia i el Paraguai.

Però la implicació amb l’entitat s’estén pràcticament a tots els alumnes i professors del centre educatiu. I és que les activitats de SED a Lleida (l’ONG és d’àmbit estatal i està estesa arreu de l’Estat Espanyol amb delegacions a la majoria de províncies) comprenen una part important de sensibilització que es du a terme a través de materials educatius, activitats solidàries com carreres o jocs sobre els drets infantils.

“L’experiència del voluntariat sempre hauria de ser present en la vida d’una persona, en el seu país d’origen o fora”, assegura Òscar Muñoz, exalumne lleidatà que l’estiu passat va estar al Líban.

«Són experiències que et canvien la vida»  Anna i Pepe, professors L’experiència d’Anna Krutter i Pepe Sanz amb l’ONG SED es remunta a fa ja dos dècades. Llavors, aquests dos professors de Maristes Lleida van viatjar a Tanzània, on es construïa una escola. “Vam estar-hi dos mesos i l’any següent vam tornar però ja amb la idea de quedar-nos”, recorden. I així ho van fer, exercint allà de professors, entre altres coses, durant tres anys. “Volíem tornar a la societat el que ens havia donat. L’experiència es va convertir en un dels grans tresors que ens ha donat la vida”, asseguren. Després de tornar a Lleida es van convertir en pares i la idea de tornar va quedar ajornada. Però aquest estiu passat van poder per fi tornar, vint-i-cinc anys després d’aquella primera missió, i ho van fer acompanyats de les seues filles (amb elles a la imatge). “Una experiència així val la pena, encara que sigui només durant un estiu. Et fa veure que no ets el melic del món i que hi ha altres maneres de viure. Té sentit no pel que faràs, sinó per com et canvia la vida.” De fet, en els tallers de dibuix que feien els petits dibuixaven armes i molts deien que volien ser militars per defensar el seu país. “Malgrat tot, els nens s’ho passaven pipa perquè no deixen de ser nens. Els més grans sí que porten una motxilla més gran de la guerra”.

«Encara hi havia refugiats no escolaritzats» Òscar Muñoz, exalumne L’Òscar sap ben bé el que és un projecte de cooperació. I és que com a exalumne de Maristes Lleida ha col·laborat en fins a tres projectes internacionals a través de l’ONG SED. “He estat al Paraguai i a Hongria i l’any passat vaig viatjar al Líban”, explica aquest jove de 30 anys (a la imatge, el quart per la dreta de la fila del darrere). Concretament va estar en una caserna militar que tenia la meitat del seu espai destinat a refugiats, la gran majoria de Síria. “Els voluntaris ens encarregàvem d’una espècie de colònies d’estiu amb els nens (uns 400, des de tres a disset anys), alguns dels quals no havien pogut anar mai a l’escola per culpa de la guerra i ningú no els havia ensenyat ni si tan sols a escriure”, assegura l’Òscar. De fet, en els tallers de dibuix que feien els petits dibuixaven armes i molts deien que volien ser militars per defensar el seu país. “Malgrat tot, els nens s’ho passaven pipa perquè no deixen de ser nens. Els més grans sí que porten una motxilla més gran de la guerra”.