La lleidatana víctima del 'cas minifaldilla' diu que trenta anys després encara té malsons

María José no les té totes. “Ho faig per les meues filles”, assegura. Elles l’han animat a explicar en primera persona com es va sentir després que es dictés la polèmica sentència de la minifaldilla. Demana “que quedi clar que no cobro res ni me’n beneficio de cap manera”. Fa trenta anys aquesta lleidatana va ser assetjada sexualment pel seu cap, J.F.B., que li va proposar mantenir relacions a canvi de prorrogar-li el contracte i li va fer tocaments a pits i glutis per sobre de la roba, segons va quedar provat davant del tribunal.

Malgrat tot, l’empresari només va ser condemnat a pagar una multa de 40.000 pessetes (240 €) per “abusos deshonestos”, ja que el magistrat va considerar que la jove va provocar amb la vestimenta l’home.

El cas va fer la volta a Espanya i va posar María José a la palestra. “Jo només tenia 16 anys i respectava el meu cap, que era de l’edat del meu pare. Mai hauria pensat que em faria una cosa així.” Es va quedar “petrificada” al despatx, “acorralada”. No era capaç de moure’s. “Només pensava que me’n volia anar.” El que no podia imaginar-se María José és que passaria de víctima a culpable a ulls de la societat. “Jo no vaig fer res dolent, però em van fer sentir com si tot hagués estat culpa meua”, malgrat que “ni tan sols portava minifaldilla el dia que el meu pare va denunciar els fets, sinó uns pantalons curts i amples de la meua germana”, assegura.

CRONOLOGIA

La denúncia

. 3 d’agost del 1988: María José, de tan sols 16 anys, va explicar als pares que el seu cap l’havia intimidat per tenir-hi relacions sexuals i l’havia tocat de forma indeguda per  sobre de la roba. La família li va donar suport en tot moment i va presentar denúncia contra l’empresari. 

La sentència

. 18 de febrer del 1989: L’Audiència va condemnar l’empresari, ja mort, a pagar una multa de 40.000 pessetes (240 €), com a autor d’un delicte d’abusos deshonestos.  El magistrat Rodrigo Pita, també mort, va entendre que l’acusat “va aprofitar la condició de patró”, si bé la víctima “amb el seu específic vestit i, potser innocentment, va provocar aquest tipus de reacció a l’empresari, que no va poder contenir-se”. 

Ratificació del Suprem

. 22 de maig del 1990: El Tribunal Suprem va ratificar el que ja es coneixia com “la sentència de la minifaldilla”, que va fer córrer rius de tinta a tot l’Estat.

Les seqüeles

“No vull ni pensar com se sent una víctima de violació [vegeu el desglossament] si, a mi, que en comparació amb la pobra noia del cas de La Manada, no em va passar res, encara tinc malsons trenta anys després. De vegades crec que ja ho he oblidat, però la ment va per lliure i de tant en tant torno a somiar que m’acorrala o em persegueix amb el cotxe i em desperto tremolant de por.”

LES FRASES «Vaig estar anys vigilant quina roba em posava perquè estava estigmatitzada per la sentència» «Accedeixo a parlar per les meues filles, perquè tot i que a mi em va anar malament, s’ha de denunciar els abusos» «Em vaig quedar petrificada, no vaig fer res: només pensava que volia sortir corrents d’aquell despatx»  «La baixa mèdica va ser de tres mesos, però l’angoixa va durar anys, encara em desperto tremolant de vegades»

Fins i tot va canviar de manera de vestir. “Vaig estar anys tapant-me com una monja perquè la gent parlava malament de mi.” Als 26 anys va conèixer el que ara és el seu marit i no va ser fins llavors que va començar a remuntar. “Ell em va ajudar a recuperar l’autoestima, perquè jo estava plena de complexos i inseguretats després del que va passar.” La baixa mèdica va ser de tres mesos, però l’angoixa va durar molt més. No era fàcil. “A tot arreu m’identificaven com la noia de la minifaldilla i em miraven amb recel. Fins i tot un professor de la meua filla va recordar el cas fa pocs anys a classe i em mostrava com a culpable.” Increïble però cert.

“Les meues filles m’han animat a fer el pas”

“Se’m posen els pèls de punta només de pensar per tot el que va passar aquesta noia de divuit anys agredida per La Manada. Com que no va ser violació? Si això no és una violació...” La indignació de María José per la polèmica sentència l’ha empès a fer el pas i explicar la seua història. “Pensar que poden quedar lliures al cap d’uns quants anys et posa els pèls de punta.” També hi han influït les filles. “Elles m’han animat a parlar.” Perquè “encara que a mi m’anés malament i en sortís malparada, sempre s’ha de denunciar els abusos sexuals. Sembla mentida que trenta anys després fem les mateixes reivindicacions.” I, el que és pitjor, “hi continuï havent jutges que pensen el que pensen”. Del judici recorda que va entrar “sola a la sala”, mentre el seu cap “saludava tothom com si allò no anés amb ell”. El jutge “em feia preguntes trampa perquè em contradigués, tot i que no ho va aconseguir perquè sabia molt bé el que havia passat”. Reconeix que la sentència “malgrat allò de la minifaldilla que no duia” va ajudar a tipificar el delicte d’assetjament laboral. “Si va servir per a alguna cosa, me n’alegro.” Tot i que no té clar que s’hagi avançat gaire. “El meu cap va seguir amb la seua vida, mentre que jo em vaig quedar sense feina i marcada durant anys”. I el pitjor, “assenyalada pel carrer”.