Ignacio Gracia: «El trasplantament suposa tornar a estrenar la vida»

Amb cinquanta-cinc anys espera un ronyó, el tercer trasplantament en trenta anys.

Sí. Vaig nàixer amb una malformació congènita i sempre he tingut problemes renals. Els metges em van dir que als quinze anys hauria de començar un tractament substitutiu renal −diàlisi−, però seguint una dieta molt estricta vaig aconseguir arribar fins als vint-i-un. Va ser a Barcelona on els metges van apostar per un trasplantament i, amb una probabilitat entre mil de sortir bé, em van acabar operant als vint-i-cinc anys. El nou ronyó va funcionar durant un temps però als quaranta-quatre anys em vaig haver de sotmetre a una nova operació. Actualment, onze anys després d’aquesta última intervenció, torno a estar en llista d’espera i continuo amb la diàlisi cada setmana fins a trobar un donant compatible.

Com s’afronta un procés com aquest?

Els tractaments són durs perquè requereixen una dieta molt limitada i una restricció gairebé total de líquids. Tot això sense tenir en compte a més les operacions i els ingressos hospitalaris. Jo vaig perdre més de deu quilos abans de cada operació. Tanmateix, estar en una llista d’espera sempre dóna esperança, atès que el fet de pensar que, quan arribi l’òrgan compatible la teua vida millorarà, fa més suportable tot el procés.

Les llistes d’espera són també una part important de la vida dels pacients que requereixen trasplantament.

Jo sempre dic que qui espera es desespera. L’únic que es pot fer és cuidar-se cada dia per arribar a l’operació amb les millors condicions. Mai saps quan pot arribar aquesta trucada que millori la teua qualitat de vida. En el meu cas, sempre m’han avisat de matinada i és una sensació molt agradable. Poden passar fins i tot deu hores fins que acabes rebent el trasplantament perquè primer s’ha de passar per unes proves i un tractament d’operació, però després, quan et despertes, ja notes el canvi, et sents millor.

Sempre es parla de segones oportunitats. És així com se sent al rebre un nou òrgan?

Rebre un trasplantament suposa estrenar la vida. Es pot definir com una segona oportunitat que depèn de la solidaritat dels donants, per aquest motiu cada any celebrem un dia en agraïment a aquests donants i a les seues famílies. Per a cada donació es mouen cent persones darrere i, afortunadament, Espanya és un dels països líders en aquest procés.

Sis donacions a Lleida de morts per asistòlia vigilada

L’Hospital Arnau de Vilanova es va sumar ahir a la celebració del Dia del Donant amb una taula informativa sobre la donació i el trasplantament d’òrgans, al vestíbul de l’hospital. Segons va explicar a aquest diari la responsable de la Unitat de Trasplantaments lleidatana, Mariona Badia, “aquest any hem augmentat a sis les donacions amb persones mortes per asistòlia controlada i esperem que la tendència segueixi a l’alça”. I és que l’any passat, l’hospital lleidatà va gestionar la primera donació d’aquest tipus. Es tracta de malalts amb un dany cerebral inrreversible, les famílies dels quals decideixen posar fi al tractament que els manté amb vida i donar els òrgans. Durant els cinc primers mesos d’aquest any han estat vint-i-vuit els lleidatans trasplantats −dinou de ronyó, tres de fetge, dos de cor i quatre de pulmó−. Tanmateix, “seixanta-nou persones més estan a l’espera per a un nou òrgan, una xifra que contrasta amb les vuitanta-quatre el mateix període de l’any passat”, va apuntar Badia. Al conjunt de Catalunya, el 2017 es van portar a terme un total de 1.106 trasplantaments, i els més requerits van ser també els de ronyó (780 implants) i els de fetge (160), seguits dels de cor (60), els de pulmó (89) i els de pàncrees (17).