Josep Maria Abella: «Per adaptar-te a la cultura del Japó cal estimar-la»

Nascut a Lleida el 3 de novembre del 1949, el pare Josep Maria Abella i Batlle va fer la seua primera missió amb disset anys. Entre el 1991 i el 2015 va treballar com a coordinador general dels Missioners Claretians, predicant la paraula de Déu pels més de seixanta països en els quals és present aquest orde. El pròxim dia 16 de juliol serà consagrat oficialment bisbe auxiliar d’Osaka (Japó) i, segons explica Abella, al país nipó només hi ha un altre bisbe estranger a la diòcesi d’Okinawa.

Amb una amplia experiència com a missioner, el lleidatà Josep Maria Abella ha vist mig món al costat dels Missioners Claretians, encara que assegura que “allà on vaig sempre porto Lleida al cor. Són les meues arrels”. Ara, gairebé cinquanta anys després de trepitjar el Japó per primera vegada, el Vaticà l’ha nomenat bisbe auxiliar d’Osaka. Al país nipó la població cristiana amb prou feines arriba a l’u per cent.

Com va descobrir la vocació per la vida missionera?

Els missioners que vaig conèixer quan era petit i estudiava a l’església de Sant Pau de Lleida, al carrer La Palma, van ser una primera motivació. A poc a poc es va descobrint el món i naixen les motivacions més profundes. El desig de compartir la joia de l’Evangeli s’anava fent cada cop més fort.

Com arriba un lleidatà a ser missioner a Osaka?

Més aviat com a missioner al Japó perquè també he treballat a Nagayoa, Tòquio i Osaka. Senzillament vaig ser destinat aquí pels meus superiors. Ho vaig acceptar amb goig com hauria acceptat qualsevol altra destinació. Després toca el pas d’enamorar-te del lloc on t’han enviat, de la seua gent i de la cultura.

Va ser difícil adaptar-se a la llengua i la cultura d’un país tan llunyà?

Gràcies a Déu, vaig arribar al país nipó quan era molt jove, per la qual cosa l’aprenentatge de la llengua va ser molt més fàcil. El més important per adaptar-se a la llengua i la cultura de qualsevol país és estimar-la. Això també ens ajuda a estimar més la nostra pròpia cultura. Em causa tristesa veure algunes actituds a la nostra terra. Sobretot cal esforçar-se cada dia i no fer de jutge, encara que sempre cal ser molt crític. S’ha de tenir al cap que cap cultura és perfecta.

Es va sorprendre la seua família quan li van comunicar el trasllat a un país tan llunyà?

Tant jo com la meua família sabíem que havia escollit ser missioner, la qual cosa significa una obertura radical en la universalitat. Tots ho vam acceptar bé i els meus pares sempre van donar suport a la meua vocació missionera.

Quina és ara la seua missió en un país com el del Japó, en el qual la població catòlica no arriba a l’1 per cent?

Concretament els catòlics al Japó som el 0,4%, encara que si hi incloem els estrangers pot ser que arribem al 0,7 per cent. La nostra missió és la mateixa que en qualsevol lloc: anunciar que Crist amplia l’horitzó de la vida i l’omple de sentit. He pogut veure com la trobada amb Crist i l’Evangeli ha canviat la vida de moltes persones. També es tracta de recórrer camí compartint la vida amb la gent amb qui convius i procurant construir entre tots un món en el qual es respecta la dignitat de totes les persones.

El fet que hi predomini el xintoisme i el budisme ha suposat algun problema en el seu dia a dia com a claretià?

No. Al Japó hi ha un respecte fonamental per la religió, sigui una persona creient o no. Aquesta és una característica important d’aquest país. Compartir amb budistes i xintoistes, així com creients d’altres tradicions religioses, sempre enriqueix i purifica la mateixa experiència de la fe. Sempre ho he viscut positivament.

Com va viure el devastador terratrèmol i el tsunami del 2011 al Japó?

El vaig viure des de la distància perquè del 1991 al 2015 vaig treballar en la coordinació general dels Missioners Claretians. Tenia la seu a Roma, però em tocava visitar durant la major part de l’any els 65 o 66 països en els quals treballem els claretians. Tot i així, sí que he pogut veure les conseqüències d’aquell terrible terratrèmol, sobretot el gran problema generat per la central nuclear de Fukushima. L’accident ha fet que la gent sigui més conscient del gran perill de l’energia nuclear.

Durant tots aquests anys que ha viscut en aquest país, quin diria que ha estat el repte més gran al qual s’ha hagut d’enfrontar com a missioner?

El gran repte sempre és mantenir viva la motivació i obrir-se cada dia a les sorpreses que la vida t’ofereix. El coneixement profund de la cultura, més enllà dels tòpics habituals, requereixen dedicació, estudi i un gran respecte i amor. També m’han passat moltes coses curioses, sobretot en els primers anys, quan hi havia molts menys estrangers al Japó. Acostumar-se a les normes socials en una societat que valora molt la formalitat, el menjar desconegut fins al moment −un acaba pensant: però això es pot menjar?− són algunes de les coses que es van aprenent amb els anys, i requereixen paciència.

S’esperava el nomenament com a bisbe auxiliar d’Osaka?

No, no m’ho esperava. Vaig rebre la notícia amb sorpresa. Aquí només hi ha un bisbe que no és japonès, a la diòcesi d’Okinawa. Tanmateix, ho accepto amb esperança i sóc molt conscient de les limitacions pròpies. Seré bisbe auxiliar, la qual cosa significa que he d’intentar ajudar el nostre arquebisbe en el govern diocesà, intentant crear goig i esperança, dins i fora de l’Església.

Quan se celebrarà la cerimònia oficial de consagració com a bisbe?

Ja s’ha decidit que serà el pròxim 16 de juliol.