El disseny de videojocs, la trencadora forma d'art del segle XXI

Amb els seus innovadors conceptes, trames i personatges, els videojocs són més que un mer entreteniment i es consoliden com la principal forma d’art digital del segle XXI, segons una nova exposició presentada aquest dimecres a Londres. "Videogames: Design/Play/Disrupt", que s’inaugura dissabte al museu Victoria & Albert, analitza el procés creatiu i l’impacte social d’aquests objectes de consum massiu, l’elaboració del qual requereix un fi equilibri entre la tècnica i les arts.

Informàtics, enginyers, il·lustradors, actors o músics, en equips o autònoms, són algunes de les persones que participen en la creació d’aquests instruments, dels quals gaudeixen actualment uns 2.200 milions d’usuaris a tot el món.

L’exposició londinenca, oberta fins el 24 de febrer, reuneix esbossos, notes de producció, assajos i animacions d’un grapat de destacats videojocs dels principals estudis, així com exemples d’invencions d’aficionats en jocs com Minecraft i un divertit "saló recreatiu".

Segons la comissària de la mostra, Marie Foulston, aquesta "no tracta de fer un repàs nostàlgic dels videojocs sinó que aborda l’aquí i ara" d’aquesta modalitat artística, per "fer pensar tant els fans com els qui no ho són".

El director del V&A, Tristan Hunt, va assegurar, per la seua part, que és la primera exposició dedicada a "analitzar la complexitat d’una de les disciplines de disseny més important dels nostres temps".

"Videogames: Design/Play/Disrupt" centra el seu recorregut en jocs influents però menys típics, com l’enigmàtic, artístic i literari "Kentucky Route Zero", en el qual el jugador decideix els guions, o l’evocador i lent "Graveyard", on una anciana ranca visita un cementiri.

"The Last of Us", de l’estudi Naughty Dog, en el qual un home i una nena sobreviuen en un planeta postapocalíptic, exemplifica un tipus de disseny d’estil cinematogràfic que res no ha d’envejar a les pel·lícules de Hollywood, amb una animació meticulosa i decorats realistes.

Els bonics dibuixos de "The Journey", de thatgamecompany, ofereixen l’alternativa poètica; "Splatoon", de Nintendo, combina color, acció i moda, mentre que les personals creacions de la "desenvolupadora de jocs" independent Jenny Tiao Hsia busquen el "maco" o, en japonès, "kawaii".

Una altra sala, apta només per a majors de 16 anys, explora, amb testimonis de periodistes, jugadors i creadors, per què als videojocs la majoria dels herois són homes blancs, escasseja la representació de minories ètniques i la diversitat sexual, el llenguatge sol ser l’anglès -la qual cosa dificulta la codificació en altres idiomes- i la cultura dominant és anglosaxona.

S’exposen també jocs dissidents com "Phone Story", l’aplicació del qual va rebutjar Apple en ser crític amb la producció de telèfons mòbils intel·ligents, que sovint es desenvolupa en països en vies de desenvolupament en condicions precàries per als treballadors.

En una enorme pantalla, els visitants poden veure així mateix els impressionants dissenys que fan els mateixos usuaris en jocs com l’arquitectònic "Minecraft" -destaca el continent Westeros de Joc de Trons-, tornejos en viu entre videojugadors en competicions esportives i "classes magistrals" a YouTube.

L’última part de l’exposició recrea, amb neons de colors i inusitades màquines, una espècie de saló recreatiu per a videojugadors inspirat en les invencions casolanes dels aficionats, el somni ociós de qualsevol "gamer".