... I Franco va avançar el rellotge

No és cap secret que Francisco Franco perdia el cap per Adolf Hitler. Un amor polític no correspost del tot. I això que l’autoproclamat Generalísimo s’hi va esforçar bastant. En una carta que li va escriure el 3 de juny del 1940, Franco expressava “la grandesa del meu desig de no mantenir-me allunyat de les seues necessitats”, per la qual cosa li oferia al führer “dos milions de veterans de la millor qualitat” per lluitar al seu costat a la Segona Guerra Mundial. Però Heinrich Himmler, de les SS, li va dir a Hitler que l’exèrcit de Franco poc podia aportar a Alemanya. La plantada arribava malgrat que el Butlletí Oficial de l’Estat del 8 de març del 1940 va publicar una ordre ministerial emesa el dia anterior per la qual s’obligava a avançar l’hora en seixanta minuts a partir del 16 d’aquell mes “considerant la conveniència que l’horari na­cional vagi d’acord amb els de la resta de països europeus”. En concret, la Itàlia de Benito Mussolini i l’Alemanya nazi. D’aquesta manera, Espanya deixava enrere el fus horari que geogràficament li corresponia i adoptava l’horari conegut com a GMT+1:00, és a dir: una hora més que al meridià zero o de Greenwich, malgrat que tota la península Ibèrica queda dins dels seus límits. Per aquesta raó, Espanya i Portugal van passar a tenir diferent hora oficial. Però aquest desgavell horari afecta mig Europa. També França s’hauria de regir pel fus horari de Greenwich, igual que Bèlgica i Holanda. Però en aquests països els rellotges també es van avançar una hora coincidint amb la Segona Guerra Mundial.

Només Gran Bretanya, Irlanda i Portugal van conservar l’horari. De nou Hitler està darrere d’aquest desgavell. Durant la contesa l’hora de Berlín era la referència per a tots els territoris ocupats. I tot i perdre la guerra, aquesta anomalia es va mantenir –el general De Gaulle va dir que es recuperaria l’hora francesa però, finalment, se’n va desdir– i ara els rellotges marquen la mateixa hora al cap de Finisterre, a l’extrem més occidental de Galícia, que a la frontera oriental de Polònia, malgrat estar separats per més de 2.300 quilòmetres de distància.

L’altra cara de la moneda és a l’Europa de l’Est. Polònia manté una diferència de seixanta minuts amb la veïna Ucraïna i de dos hores amb la també veïna Bielorússia. Els més pragmàtics assenyalen que la decisió de De Gaulle de mantenir l’horari nazi va permetre sincronitzar els rellotges a pràcticament tota l’Europa occidental. Però malgrat aquest avantatge, la tornada a l’hora del meridià de Greenwich és una mesura que incloïen als programes electorals de l’any 2016 els principals partits espanyols.

Si gairebé vuitanta anys després aquests horaris descol·locats estan de plena actualitat és perquè un altre esdeveniment històric tornaria a moure les agulles del rellotge. I no una, sinó dos vegades cada any. La crisi del petroli del 1973 va portar a adoptar una mesura per estalviar energia que consistia a tenir un horari d’estiu i un d’hivern. Als estats en els quals s’havia alterat el fus horari de forma artificial, aquest nou canvi representava que a l’estiu el desfasament era de dos hores. És a dir: a les cinc de la tarda segons l’hora oficial són, en realitat, les tres segons l’horari solar o l’anomenada hora vella.