Acaba la nova llei amb 'la intimitat' digital del difunt?

Resulta lícit obtenir automàticament permís legal per llegir qualsevol correu o wasap del cònjuge mort? El projecte de llei de Protecció de Dades que debatrà aquest dijous el Congrés atorga als familiars via lliure d’accés a la vida digital del difunt, la qual cosa suscita diferències entre experts. Mentre alguns pensen que el dret d’accés a dades personals del mort a internet és equiparable al tractament legal de l’herència al món físic i al·leguen que és la mort la que acaba amb la intimitat de la persona i no les lleis, altres juristes al·ludeixen en aquest àmbit a la llei que regula el dret a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge que confereix protecció especial a la personalitat del mort, que pot ser exercitada per determinades persones reconegudes per la norma.

Encara que els drets de la personalitat s’extingeixin amb la mort de la persona, el legislador sí reconeix un cert dret post mortem per protegir la "intimitat" o "memòria" del difunt, explica a Efefuturo l’advocat Fernando Fernández-Miranda, director de l’àrea de Regulació Digital de PwC, per a qui el nou projecte de llei de Protecció de Dades s’extralimitaria en el plantejament de l’anomenat dret d’accés a la informació del mort.

El nou projecte de llei de Protecció de Dades, que serà votat aquest dijous pel Ple del Congrés com part de la seua tramitació parlamentària per al seu posterior pas pel Senat, dóna permís d’accés als familiars i hereus a qualsevol correu, wasap, foto o un altre contingut en comptes digitals del desaparegut, tret de si el difunt ho hagués prohibit mentre vivia.

L’advocat Borja Adsuara, expert en estratègia i comunicació digital, assegura que en aquesta regulació dirigida a adaptar l’ordenació espanyola al nou reglament europeu de Protecció de Dades i que finalment ha incorporat tota una carta de drets digitals, no s’inclou res nou respecte a les lleis generals del dret civil en el tema de l’herència i el traspàs de béns del difunt als seus hereus.

També el jurista Francisco Rosales, notari de Los Palacios i Villafranca (Sevilla), explica a Efefuturo que "no hi ha una herència analògica i una altra de digital, sinó que l’herència és la suma d’ambdues", i encara que el fenomen virtual és nou, no són les normes el que s’ha de canviar sinó els problemes que es resolen amb elles. El mateix que passa en la vida física amb els béns del difunt és el que s’espera legalment amb la destinació de les cartes, fotografies o altres béns del mort independentment de si el seu format és o no digital, perquè al final del que es tracta és de regular el traspàs de les pertinences del que ja no viu els seus hereus, indica Adsuara.

Al contrari, Fernández-Miranda opina que "la mort d’una persona no pot donar accés lliure a les seues dades personals per tercers havent d’establir-se límits fins i tot davant els seus hereus o familiars quan defensen la personalitat pretèrita del difunt".

Afegeix que el dret fonamental a la intimitat, la imatge i la protecció de dades s’extingeix amb la mort, però un accés "indiscriminat" a continguts digitals privats del mort resulta "desproporcionat" i "atempta contra l’esfera més íntima".

En aquests mateixos termes es pronuncia també l’advocat Joaquín Muñoz del despatx Ontier, impulsor de la primera sentència sobre el "dret a l’oblit" del Tribunal de Justícia de la UE, que va donar la raó a un espanyol en la seua petició a Google de no indexar informació personal sense interès públic i desactualitzada que el perjudicava. Muñoz adverteix que la majoria de la població no equipés les seues expectatives de privacitat respecte als seus continguts en mitjans digitals amb els estris personals que pot acumular al món analògic.

Recorda que d’acord al nou projecte de llei de Protecció de Dades, si una persona mor i prèviament no havia disposat cap prohibició respecte a les seues dades personals el cònjuge o una altra persona vinculada al mort per raons familiars o de fet podrà demanar el dret d’accés en tots els serveis de xarxes socials en els quals hagués estat d’alta el mort.

En tot cas, afegeix, aquesta nova regulació podria haver-se formulat "al revés", de manera que fos efectiva només si el difunt hagués declarat expressament abans de morir que sí que acceptava l’accés a la seua informació personal. Una altra opció, continua, hauria estat "limitar aquests drets als de rectificació i supressió per als familiars del mort", de manera que si un difunt continua rebent comunicacions, els seus familiars puguin comunicar l’emissor que deixi d’enviar-les.

Al contrari, els juristes Borja Adsuara i Francisco Rosales insisteixen a no fer distincions legals entre el digital i el físic, més encara tenint en compte la globalitat d’internet que implica un visió menys localista del dret, precisa el notari sevillà.

Adsuara matisa que no és gaire diferent accedir a continguts del difunt a internet respecte a la qual cosa seria trobar fotos íntimes o cartes del mort en un armari la clau del qual hagués estat heretada pels seus familiars. Aquell qui no vulgui compartir la seua vida íntima amb els seus familiars ni en l’àmbit digital ni en el físic, disposa d’estratègies diverses per evitar que el delatin viu o mort, conclou.