La disposició del ludòpata per deixar l'addicció és clau per rehabilitar-se

“Un camí de vida”, així defineixen el procés de rehabilitació dels addictes al joc Eva Mazas i Roser Orobitg, treballadores socials d’Acjar-Arlle a Lleida. Un camí que, a banda de l’acompanyament de la família i de professionals, requereix també la voluntat del mateix addicte. “És una decisió personal que de vegades hem d’ajudar a prendre perquè hi ha gent que no és conscient de patir una addicció”, subratlla Mazas. “Jo controlo”, solen dir.

“Molts vénen arrossegats pels seus familiars”, apunta Orobitg, que destaca que estem davant d’una addicció “legal”, que no desapareixerà i amb la qual hem d’aprendre a “conviure”.

Al seu torn, totes dos adverteixen que, fins ara, les persones que havien acudit a l’Associació Catalana de Jugadors d’Atzar Rehabilitats tenien entre 35 i 55 anys, ja que “se sol tardar temps a atrevir-se a demanar ajuda”. En canvi, aquest any, els han arribat un parell de casos de joves de 20 anys “amb problemes de joc online”.

Així les coses, Mazas avisa del perill d’aquesta modalitat d’apostes perquè abans es jugava “amb diners que es tocaven”. “Quan s’acabava, era el moment de parar de jugar”, però ara, a internet, els diners no són tangibles i si no es veu és com si ni tan sols no es gastés, no hi ha fre i no s’és conscient del que s’ha fet, assevera.

D’altra banda, van coincidir a afirmar que “el final d’un jugador és quedar-se sol”, apartat de la família i amics com a conseqüència de les mentides que els ha explicat per aconseguir més diners per a les apostes i, alhora, amagar els deutes que aquestes li han portat. “Un ludòpata és un mentider compulsiu”, explica Mazas, al qual “tard o d’hora” es descobreix “perquè menteix a la cara de les persones del seu cercle més proper”. Igualment, van insistir que aquesta malaltia “no té cura com a tal”. “Et cures de l’addicció si te n’allunyes”, conclouen.