Laura Freixas: «La nostra societat margina les dones, especialment les mares»

És un dels referents de la lluita a favor de la igualtat en el món de la cultura, que la va portar a fundar l’associació Clàssiques i Modernes fa una dècada. L’escriptora barcelonina Laura Freixas va estar recentment a Lleida per impartir una xarrada sobre el paper de la cultura en la (des)igualtat.

De vegades existeix la convicció que la desigualtat entre home i dones és una cosa que pertany ja al passat.

Sí, i em sorprèn molt que la gent pugui creure-ho quan és evident que en la societat actual està totalment present. Ja no està present en les lleis de manera tan explícita, encara que la realitat és que les dones treballem de forma gratuïta cuidant les persones dependents o gestionant una casa, cobrem menys pel mateix treball, tenim molt més risc de patir violència i tenim una vida limitada per la por a la violació o l’agressió. A més no tenim accés a les posicions de poder i d’autoritat, per la qual cosa continuem estant molt lluny de la igualtat.

Es pot dir que hi ha masclisme cultural?

El món de la cultura no ha estat mai igualitari. Fins a jo em creia al principi de la meua carrera com a escriptora que la cultura és un món a part, on tots som iguals. Tanmateix, les posicions de poder dins de la gestió editorial, el cine o l’acadèmia, continuen estant ocupades per homes i els autors dels relats segueixen sent sobretot homes, tant en l’audiovisual com pel que fa a la literatura.

Quan va començar la seua lluita a favor del feminisme?

Vaig créixer en l’època franquista, en una societat en la qual la injustícia cap a les dones semblava una cosa clamorosa. No volia ser dona si això volia dir ser un zero a l’esquerra i estar subordinada als homes, sense importar la meua opinió. Per això em vaig fer escriptora. Per a mi escriure era fugir de tot això i estar en un territori en el qual no hi havia jerarquies, on només valia la creativitat. Però després em vaig adonar que això no funcionava així, que en la cultura les dones érem vistes com a intruses o com una cosa exòtica. Això ho vaig veure fa vint anys, quan vaig començar en aquesta professió, i m’indigna, per la qual cosa des d’aleshores lluito per corregir-ho.

En algunes de les seues obres, com per exemple El silenci de les mares i altres reflexions sobre les dones en la cultura, s’ha centrat en la visibilitat de la maternitat. Creu que no es parla prou d’aquest tema?

Sí, els grans temes de la cultura són les experiències dels homes, com per exemple la guerra, la lluita pel poder o la conquesta. En canvi, les experiències de les dones com la maternitat estan excloses de la cultura. Vivim en una societat que margina les dones i que considera que les bones mares només són aquelles que són impersonals, entregades i sacrificades, que no són res més que mares. Sempre he volgut transmetre el missatge que una de les coses que falten en la societat és entendre les mares com a persones, no com a estereotips.

Fa tot just unes setmana va sorgir una polèmica a Lleida que posava el focus en les lletres masclistes dels cantants de trap. Quina opinió li mereixen, aquestes cançons?

Crec que els drets humans estan per sobre de la llibertat d’expressió, i aquesta no es pot utilitzar per fer apologia del delicte, la violència o l’odi. Molta gent diu que no hi ha un estudi que demostri una relació directa entre escoltar cançons o veure pel·lícules violentes i exercir la violència. Però sí que hi ha una relació directa entre escoltar aquest tipus de cançons i la indiferència social respecte a la violència que s’exerceix cap a altres col·lectius.