Caterina i Harvy: «La societat va més ràpid que les lleis»

Caterina i Harvy són un matrimoni de Castellserà que mai han estat parella. O, més aviat, que mai no han estat sols una parella. “Quan vam començar a sortir, ell ja tenia un fill de cinc mesos d’una relació anterior”, explica la Caterina. Van ser tres des del minut zero, ja que el petit, que ara té deu anys, estava sota la custòdia del seu pare. El Harvy és de Nicaragua, on es van conèixer, ja que ella va estar uns anys vivint en aquest país. Fa quatre anys van decidir instal lar-se a Castellserà, on va nàixer la filla de tres anys i mig que tenen en comú. “La societat avança més ràpid que les lleis”, assegura.

“Respecto totalment la mare biològica del meu fill però, alhora, jo també em considero la seua mare, perquè l’he criat des de molt petit i, de fet, ell ens anomena mama a les dos amb tota naturalitat, perquè mai li hem ocultat com és la nostra família”. Ha sigut tot un procés d’aprenentatge i creixement personal. “Al principi, quan em deia mama pensava que no era correcte, perquè no volia usurpar el lloc de la seua mare, però després vaig entendre que jo sóc la figura materna de referència a Catalunya i que es poden tenir dos mares encara que a d’altres els sembli estrany”.

Lamenta que a efectes legals aquest vincle afectiu tan fort no es reconegui. “Si la seua mare biològica no renuncia a ell jo no puc ser la seua mare adoptiva o la seua tutora legal, i això em sembla molt injust, perquè és molt lògic que ella no vulgui renunciar al seu fill. Jo tampoc ho faria, però és evident que jo sóc una mica més que la dona del seu pare i, en canvi, ni tan sols puc firmar-li una autorització per anar a una excursió”. Aquesta família enllaçada, amb vincles als dos costats de l’Atlàntic, està en fase d’expansió. “El nostre fill gran té dos germans a Nicaragua. Al més gran ja el coneix, però la petita encara no.” Alhora, el Harvy i la Caterina esperen un altre fill. “Sempre dic que és el meu segon embaràs, però el meu tercer fill.” “Sortim dels paràmetres convencionals, però en el fons som una família com qualsevol altra.” I assegura que des de fora “crida més l’atenció que el meu marit sigui d’un altre país que el fet que ja tingués un fill quan ens vam casar”.