Manel i Ivan: «Som una família peculiar, però alhora molt normal»

La societat avança molt més ràpid que la burocràcia. Quan el lleidatà Manel Romeu va anar a matricular les seues dos filles, en els papers d’inscripció hi havia un espai reservat per posar el nom del pare i un altre, per al de la mare. Però aquest model tradicional no s’ajusta a la realitat d’aquesta família. El Manel exerceix de pare de les seues dos nebodes, que té en acollida al costat de la seua parella, l’Ivan.

“Quan va morir la meua germana, el pare de les nenes no va poder fer-se’n càrrec i van quedar sota la tutela de la Generalitat. Des de fa dos anys les tenim en acollida i formem una família peculiar però, alhora, molt normal en la qual, de fet, hi ha tres pares, perquè hi ha bona relació amb el biològic, que ens ho ha posat tot molt fàcil pel bé de les nenes.”

Abans de formalitzar l’acollida, les germanes, que ara tenen 15 i 9 anys, ja tenien una relació molt estreta i còmplice amb el Manel. “Pot dir-se que, tal com van ser les coses, el més natural és que acabessin vivint amb mi.” Per això, quan va conèixer la seua parella el primer que va fer va ser advertir-lo. “Jo porto dos motxilles”, perquè elles eren “innegociables”. Aviat “tot va fluir amb total normalitat”. Des de fa dos anys formen “una família a tots els efectes”. I precisen: “Anem a les reunions de pares, fem tutories, les acompanyem a festes d’aniversari, les ajudem amb els deures, anem de vacances junts, les renyem quan toca fer-ho... és tot com en qualsevol altra família.” És conscient que de vegades hi ha qui se sorprèn.

“Per la meua experiència, quan tu actues amb naturalitat, et responen amb la mateixa normalitat”, i posa com a exemple un dia que en un supermercat li van preguntar per la seua dona i les nenes van riure. “No es burlen de tu, és que no tinc dona, sinó marit”, va haver d’explicar el Manel a la dependenta, que va reaccionar molt bé. Aquest lleidatà se sent orgullós que “algú que ens vegi des de fora no sabria dir quin de nosaltres és l’oncle de sang, perquè els dos ens hem implicat igual en la família, tant des del punt de vista de l’afecte com de la responsabilitat”.

De Lleida a Sabadell

Han comptat amb suport de terapeutes “perquè les nenes han passat per moltes coses en molt poc temps i tots necessitàvem ajuda”, però els va bé. “Hem deixat Lleida per establir- nos a Sabadell i al cap de poc temps les nenes ja tenien més amics que jo”, assegura. Una vegada al mes tornen a Ponent per retrobar-se amb la família.

La vida els ha canviat de dalt a baix. El Manel, que és actor, explica que ja ni es presenta a un càsting que impliqui fer una gira que l’obligui a absentar-se un temps de casa “però és el que li passa a qualsevol professional quan té fills: canvien les prioritats i s’ha d’adaptar a les noves circumstàncies”.

En tot cas, “som molt afortunats els quatre per haver viscut un procés tan enriquidor que ens ha unit i enfortit més com a família. Mai ens hem penedit de res”.