Albert Solé: «Trauré a la llum casos de pederàstia a l'Església que són bombes»

Per què considera que ha estat silenciat durant anys el problema dels abusos sexuals a l’Església?

El nivell de silenci és proporcional al poder que té l’Església. Estem en un país que és constitucionalment aconfessional i laic, encara que a la pràctica l’Església catòlica té més d’un 30% de centres educatius a les seues mans, una part important del seu finançament ve directament dels impostos i, el que és pitjor, tenen un sistema judicial propi.

El que ha passat fins ara és que els milers de casos que anaven aflorant tots han quedat tapats, però, a més de la mala praxi de l’Església, tenim un problema social. I és que no hem estat prou crítics i hem mirat a un altre costat quan sabíem que aquí s’amagava un monstre.

Estem parlant d’un encobriment sistemàtic, en el qual se segueix sempre el mateix modus operandi.

Sí. Sembla que tots, des de l’últim monjo fins al prelat de l’altre extrem de la geografia espanyola, han llegit el mateix manual sobre encobriment. Saben perfectament que la llei de prescripció de delictes fins ara tenia uns terminis molt curts i tot el que feien era preservar el bon nom de la institució, ocultar el cas i esperar uns anys perquè el delicte prescrigués. Per aconseguir això intimidaven el testimoni, mentien i apartaven el presumpte abusador perquè passés desapercebut, encara que aquest continuava estant en contacte amb menors. I, quan tenen clar que un dels seus clergues és un abusador perquè han rebut prou denúncies, el que fan, en lloc de portar-lo davant de la Justícia, és enviar-lo a un retir espiritual o jubilar-lo en una residència de la nostra ciutat. Com que no poden ser imputats, continuen fent la seua vida normalment. Per aquest motiu, s’ha de canviar la llei però, sobretot, hi ha d’haver un moviment social perquè la ciutadania canviï de mentalitat. S’ha d’aconseguir que la por canviï de bàndol, que no siguin les víctimes les que visquin atemorides, sinó els delinqüents.

Com ha aconseguit posar davant de la càmera testimonis que han viscut aquestes situacions d’extrema duresa?

Ha sigut un treball ardu, amb moltes hores de dedicació per guanyar-me la seua confiança. Els psicòlegs en diuen revictimitzar perquè, a banda de la càrrega que porten a l’esquena, explicar-ho una altra vegada i compartir-ho amb el món suposa reviure el trauma. Per això cal tenir en compte que les víctimes que donen la cara porten a terme actes d’una valentia absoluta.

Però 'Examen de conciencia' també permet a l’espectadors conèixer la versió de l’abusador, un fet insòlit.

Sí, em semblava molt necessari tenir tota la varietat d’opinions perquè cauríem en una simplificació si només ho veiéssim com un problema de bons i dolents o malalts i víctimes. La situació és molt més complexa i a més revela que, si aquesta gent ha sigut capaç de portar a terme aquests abusos, és perquè hi ha un entorn d’impunitat que els ha permès arribar fins a aquest punt.

Hem d’adonar-nos que tots tenim una gota de responsabilitat per haver mirat a un altre costat. Perquè tots havíem sentit dir als nostres amics que anaven a escoles religioses que hi havia un pare a qui se se li anava la mà. Hem de mirar-nos al mirall i veure que tenim un càncer que es diu abusos a menors a l’Església i que tots l’hem deixat créixer amb el pas del temps.

L’objectiu del documental era crear precedent perquè totes les víctimes s’atreveixin a sortir a la llum?

Sí, i és just el que està passant ara. Cada dia rebo en privat nous casos que em confirmen que es va seguir el mateix modus operandi des de fa anys. La idea era demostrar que és un problema sistèmic, que afecta molta gent, així com crear una espècie de bola de neu que no pari de rodar mai i que acabi traient a la llum tot el problema. Estic completament convençut que no hi ha un sol poble ni barri de la geografia espanyola que no estigui tacat per algun d’aquests casos. M’estan arribant molts nous casos i tinc la temptació de quedar-me’n alguns per documentar-los perquè són tan bèsties...

Els propers dies en sortiran alguns més a la premsa, però em reservo encara les bombes atòmiques contra l’Església que trauré a la llum tard o d’hora. El quan depèn que em torni a trobar amb forces de seguir treballant en aquests temes tan delicats.