Una mare d'una jove amb síndrome de Down reivindica una educació pública i inclusiva

Una educació pública i inclusiva que s’adapti a les necessitats dels nens amb síndrome de Down perquè en un futur puguin fer una vida d’allò més independent. Aquesta és una de les reivindicacions d’Olga Parés, orgullosa mare d’una adolescent de catorze anys que va nàixer amb síndrome de Down i que subratlla que “si volem una societat en la qual convisquem tots, les escoles i les universitats no poden ex· cloure els nens que tenen altres necessitats”. La seua filla, l’Àngela, està estudiant segon curs d’ESO en un institut ordinari perquè “encara que els pot costar una mica més aprendre la lliçó i tenen una metodologia adaptada, al cap i a la fi tots els nens són diferents i tenen els mateixos interessos”.

En aquest sentit, apunta que el debat entre educació inclusiva o especial continua perjudicant el col·lectiu perquè “si separem els nens no es coneixeran entre ells i no estarem potenciant una societat futura en la qual tots tinguin les mateixes oportunitats”. Segons la presidenta de l’associació DownLleida, Pilar Sanjuan, gairebé el 60% dels 36 nens de l’entitat que cursen estudis obligatoris estan matriculats en centres d’educació ordinària, mentre que un 16 per cent opten per l’educació compartida, que alterna l’es· colarització ordinària i l’especial. “Desgraciadament sembla que ha tornat a proliferar la idea que les persones amb discapacitat intel·lectual reben una millor educació a les escoles especials, però si volem que el nostre fill treballi i visqui en una societat inclusiva, hem de començar a inculcar aquest respecte per la diversitat des de petits”, assegura Sanjuan, que destaca que “l’educació compartida és la pitjor fórmula perquè a la persona que té més dificultats li demanem que s’adapti a dos centres diferents”. La inclusió en els espais universitaris és una de les assignatures pendents.