Xell Caprio: «També són culpables els que saben que hi ha abusos i no fan res»

Va prendre la valenta decisió de donar a conèixer la seua experiència com a víctima d’abusos sexuals fa tres anys, quan va publicar el llibre L’inici del final.Des d’aleshores, Xell Carpio, de Banyoles, s’ha convertit en un referent de la lluita contra la pederàstia. Dimecres passat va participar en la jornada Lladres d’infància, a la UdL.

Com va aconseguir el seu professor guanyar-se la seua confiança per abusar de vostè durant dos anys?

Els abusadors fan que les víctimes en depenguin completament. Juguen amb tu dient-te que és un secret entre els dos i que els altres no ho entendran i els nens, que senten culpa i vergonya, abaixen el cap i callen. Dels dotze als catorze anys, vaig patir abusos sexuals, així com maltractament físic i psicològic per part d’un professor que va aconseguir manipular-me perquè no fos capaç d’explicar tot el que estava vivint. I és que, per a qualsevol menor, un docent és algú molt important, una persona que cal respectar, i quan abusa de tu no saps com fer front al problema.

Quan va prendre la decisió d’enfrontar el problema amb l’ajuda d’especialistes?

Durant prop de vint anys, vaig ser un zombi que no gaudia de la vida. No era feliç. Tenia depressions, em vaig intentar suïcidar en dos ocasions, tenia problemes per dormir, tenia pànic a les relacions sexuals i era molt agressiva. Haver estat víctima d’abusos sexuals et genera molta ràbia, inseguretat i una por irracional al fet que les altres persones et fallin. Quan les meues filles tenien 3 anys, em vaig adonar que els estava transmetent tota la porqueria que ell m’havia causat. No tenia paciència i a la mínima perdia els papers. Va ser llavors quan em vaig adonar que alguna cosa no anava bé i no volia que les meues filles creixessin de la mateixa forma que jo. Vaig estar anant tres anys a teràpia pels maltractaments físics i psicològics i un amb una sexòloga pels abusos. Em van ajudar a adonar-me que tot allò no havia estat culpa meua. Llavors vaig tenir la necessitat de compartir la meua història.

Què va passar amb el pederasta que va abusar de vostè?

Va estar fent classes a Banyoles durant més de trenta anys i va abusar d’altres alumnes. La publicació del llibre va ser un boom en aquesta localitat i va provocar que diversos veïns s’enfrontessin a ell, per la qual cosa se’n va anar a viure a Cuba amb la seua parella. Legalment no puc fer res perquè el cas ha prescrit però tampoc no tinc la necessitat de fer-ho. Amb la publicació d’aquest llibre he aconseguit més que si ho hagués denunciat legalment i després de les teràpies no li desitjo res de dolent ni res de bo. Simplement no forma part de la meua vida. He aconseguit que no controli la meua vida i que no em comporti com em va ensenyar, així que a partir d’aquí m’és igual el que li passi.

Va parlar alguna vegada amb ell després de l’ocorregut?

Sí, la psicòloga em va plantejar l’opció de tornar a veure’l per acabar de tancar el cercle. És una persona molt retorçada i agressiva que, quan no aconsegueix el que vol, es fa la víctima. Durant el nostre encontre va intentar justificar-se: em va dir que tot allò havia estat un joc, que estava molt malalt i l’havien operat del cor, etc. Però jo només vaig anar a dir-li tot el que m’havia guardat dins durant tant temps i a avisar-lo que anava a sortir publicat el meu llibre. Perquè tot el que havia passat era culpa d’ell, però sobretot de les persones que ho van saber i van mirar cap a un altre costat.

Per què creu que ara els abusos sexuals estan deixant de ser un tema tabú?

Moltes víctimes estan traient a la llum la seua història perquè han vist que part de la societat no els donarà l’esquena, ni se sentiran atacades o culpades. Però sé com de difícil és superar un procés tan traumàtic com aquest i crec que hauríem de fer tot el possible per prevenir nous casos. Com? Parlant als nostres fills dels abusos sexuals igual com fem amb les drogues o l’alcohol.