L'assetjament escolar, un problema invisible que es dóna "en tots els centres"
L'assetjament escolar, un problema invisible que es dóna "en tots els centres"
L’assetjament escolar és un "problema de drets humans" a Espanya que afecta milers d'alumnes i les seues famílies, encara que només es coneix "la punta de l’iceberg": ara com ara es dóna en tots els centres educatius, però continua sent "invisible" i les víctimes es continuen sentint "ignorades". El 96 % dels casos identificats com a sospitosos d’assetjament que va rebre el número d’atenció telefònica del Ministeri d’Educació (900 018 018) en els seus dos primers anys de funcionament (2017 i 2018) no van ser denunciats a la inspecció educativa, ha recordat aquest dimecres Amnistia Internacional.
Ho ha fet Koldo Casla, autor de l’informe "Fer la vista... grossa!: L’assetjament escolar a Espanya, un assumpte de Drets Humans", primer que l’organització de defensa dels drets humans elabora sobre aquest assumpte i en el que denuncia l’absència de dades i la disparitat dels disponibles sobre el nombre de casos. Així, el 2017, aquest telèfon va rebre 25.366 trucades i 7.508 van ser ressenyades com a possibles casos (el 3,7 % del total) malgrat que el protocol del servei obliga a informar inspecció dels mateixos; fins octubre de 2018, aquestes xifres van ser de 12.799 i 5.557, respectivament, un descens que el Govern atribueix a la posada en marxa d’altres serveis equivalents per part de les comunitats.
Amb tot, les inspeccions d’algunes comunitats van donar percentatges d’incidència d’assetjament del 0,3 % en el cas de Madrid o del 0,27 % a Extremadura, mentre que organitzacions internacionals com l’OMS parlen d’un 7,5 % en el cas dels nens i un 4,3 % de les nenes espanyoles. "És important acceptar que, ara com ara, hi ha casos d’assetjament en tots els centres, i si un director ho nega, és que desconeix la realitat o l’està ocultant", ha subratllat Casla per posar èmfasi que aquest problema no és "una criaturada", sinó una "qüestió de drets humans i de responsabilitat dels poders públics".
La sensació general que deixa en les víctimes és la d’"indefensió i culpa fins i tot anys després d’haver-lo patit" i un sentiment de "solitud" en els seus progenitors.
Malgrat l’existència de protocols, ha continuat, la realitat és que poca gent en els centres educatius coneix com aplicar-los; a més, resulten especialment ineficaços en els casos d’assetjament relacional o psicològic, "el que no deixa marca" i que "té molt a veure amb el sexisme que veiem en la societat". De fet, l’estudi, realitzat després d’entrevistar-se amb 125 persones -17 mares i pares, 53 adolescents, professionals acadèmics, de l’ensenyament, psicòlegs o inspectors educatius, entre altres- d’Extremadura i Galícia, constata la dimensió de gènere de l’assetjament escolar.
"La pressió del grup per comportar-se 'com un nen/una nena' va ser la raó identificada amb més freqüència per la que s’assetja", ressalta l’informe, que ratifica que els nois tendeixen a ser més físics en assetjar, mentre que el que cometen elles és més relacional i psicològic. Revela, així mateix, la relació entre aquest tipus de comportaments i el racisme i xenofòbia.
Davant de tot això, Amnistia reclama més formació del personal dels centres educatius, però no només dels docents, sinó de tots els treballadors del centre com els de conselleria i neteja. I també tenir més "confiança en els nois". "Estaria bé que el sistema educatiu hi confiés per prevenir casos", desenvolupant "programes d’ajuda entre iguals" en els que els xavals es posen a disposició dels seus companys per tractar de prevenir aquestes situacions "abans que vagin a majors". "Aquest informe demostra que, a Espanya, l’assetjament, malgrat la seua visibilitat pública, en alguns casos és invisible; només es veu la punta de l’iceberg de milers de casos que no es registren". A més, "no es combat adequadament perquè les mesures no estan funcionant", ha abundat el director de Amnistía Internacional España, Esteban Beltrán.
Es tracta d’una violació de drets humans perquè aquests milers de nois veuen minada la seua autoestima i el seu "dret a créixer sense por" i augmenta el risc d’absentisme i fracàs escolar primerenc, ha subratllat. No obstant això, pot tenir solució amb mesures molt concretes: dissenyant un sistema de denúncies complementari a l’actual, "un mecanisme que utilitzin habitualment els adolescents" com poden ser les xarxes socials, o instaurant en tots els centres aquests "programes de suport entre iguals obligatoris". Perquè, com ha dit una estudiant que participa en un d’ells, Paula Orbán, "aquests programes són la clau del canvi; hauríem de prendre mesures per prevenir i no per curar".
