Suïssa podria perdre totes les seues glaceres en aquest segle

Suïssa té a les seues muntanyes alpines més d’1.400 glacials, que són essencials per al cicle hidrològic europeu, però a finals de segle podrien quedar reduïts a només onze o fins i tot desaparèixer tots, segons un estudi de l'Escola Politècnica Federal de Lausana (EPFL).

Encara que el món reduís avui mateix les seues emissions de diòxid de carboni (principal gas causant del canvi climàtic) les glaceres suïsses podrien quedar reduïdes a tot just mig centenar, indica l’informe, que preveu diferents models d’evolució d’aquestes estratègiques reserves d’aigua gelada.

Suïssa, que compta amb la glacera més gran dels Alps, el d’Aletsch (en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) ha vist com l’extensió de les seues glaceres es reduïa any després d’any des de 2001, últim en el que es va registrar un avenç d’aquests gels.

En els deu anys transcorreguts des de 2008 fins 2018 les glaceres van perdre com a mitjana entre 30 i 40 metres de longitud i un 10 per cent del seu volum, va assenyalar un reportatge de la televisió suïssa RTS en vista de les dades de l’EPFL.

Només entre 2017 i 2018 les glaceres del país centreeuropeu van perdre 1,4 quilòmetres cúbics d’aigua, l’equivalent a més de mig milió de piscines olímpiques.

Les xifres podrien empitjorar aquest any, en el qual Suïssa, com altres països d’Europa Occidental, va viure temperatures extremes al juliol, que, segons les dades del programa europeu Copèrnic, va ser el més calorós de la història des que es té registres.

Els estius cada vegada més calorosos són els que "estan matant a les glaceres", va destacar la RTS, per explicar que en èpoques estivals aquestes masses gelades manquen de la capa de neu protectora, i la llum solar fon el gel amb més rapidesa que la neu (aquesta, amb el seu color blanc, reflecteix part de la llum solar).

És per això que a la regió de San Moritz (aquest de Suïssa), famosa pels seus luxosos complexos d’esquí, un grup d’experts en glaceres intenten salvar el Morteratsch, cobrint-lo parcialment amb neu artificial, en un projecte que començarà oficialment el proper 19 d’agost.

La glacera, tot un símbol del local vall d’Engadina i component de la conca del Danubi, ha retrocedit 2,5 quilòmetres en 150 anys.

Altres glaceres de la zona més petites són cobertes amb lones en els mesos més calorosos, com el proper Diavolezza, que gràcies a aquesta mesura ha guanyat uns 15 metres d’espessor en els últims set anys, encara que és més difícil actuar d’aquesta forma amb aquelles masses de més mida.

El proper 24 de setembre el Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic de l’ONU (IPCC) presentarà a Mònaco el seu informe sobre els efectes de l’escalfament global als oceans i la criosfera (zones gelades del planeta), en el qual també s’espera una predicció pessimista sobre el futur de les glaceres.

L’informe és el tercer que amb caràcter especial elabora l’IPCC després de l’Acord de París de 2016, després d’haver presentat un en el que demanava de mantenir l’escalfament global per sota d’un grau i mig i un segon en què recomanava canvis en l’ús del terra i en la dieta per ajudar en aquest objectiu.

Un altre informe de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN), amb seu a Suïssa i assessora de Nacions Unides en temes mediambientals, va advertir l’abril que gairebé la meitat de les glaceres del Patrimoni Mundial podrien desaparèixer si es manté l’actual nivell d’emissions.

UICN predeia que fins 21 de les 46 glaceres en aquesta llista de la UNESCO hauran desaparegut el 2100, i fins i tot en un escenari optimista, en el que les emissions descendeixin significativament podrien fondre’s completament vuit d’ells.

Entre les reserves del Patrimoni Mundial que corren perill es troben el Parc Nacional de Muntanya Perduda, al Pirineu (Espanya i França); el Parc de Los Glaciares a l’Argentina i altres populars destinacions naturals als Alps, les Muntanyes Rocoses o l’Himàlaia.

Les glaceres cobreixen aproximadament un 10 % de l’escorça terrestre (en temps geològics recents l’extensió va arribar a ser del 30 %) i n’acumulen més del 60 % de l’aigua dolça de la Terra.