A les comarques de Lleida hi ha unes 16.000 persones majors de 65 anys que viuen soles, sis mil a la capital

Un total de 16.100 persones majors de seixanta-cinc anys de la província viuen soles, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), i 6.000 són de Lleida ciutat. Els experts consideren que les administracions no destinen prou recursos per atendre aquestes persones en matèries com assistència social i sanitària.

Un total de 16.100 persones majors de 65 anys de tota la província viuen soles i hi ha 16.000 llars formades per parelles d’aquesta franja d’edat, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya. A Lleida ciutat, un de cada quatre dels 24.000 veïns d’aquestes edats viuen sense companyia, segons assenyala un informe de la Paeria. Unes xifres que van a l’alça però que no reben l’atenció necessària per part de les administracions. Així ho assegura Marcos Serrano, director de l’àrea sociosanitària de l’hospital Santa Maria, que afirma que “ens trobem davant d’un veritable problema social del qual no ens adonem i davant del qual s’està fent poc o res per posar-hi remei”. Es refereix a la coneguda solitud no desitjada, que afecta “aquelles persones grans que no tenen cap xarxa social amb la qual relacionar-se per falta de familiars, amics i veïns”.

De les més de 16.000 persones que viuen soles a Lleida, Serrano calcula que “un percentatge molt important” pateix solitud no desitjada. “Moltes persones gran són completament autònomes, però també hi ha un altre grup dins d’aquest col·lectiu que es tanca en si mateix, no té hàbits saludables ni es relaciona amb ningú i no hem d’oblidar-los”, recalca Serrano. Afegeix que la solitud no desitjada pot comportar malalties com un risc més elevat de pèrdua funcional, pèrdua cognitiva, desnutrició o depressió, entre d’altres. Per això, advoca per detectar aquestes situacions abans que succeeixin a través de “programes de detecció de la fragilitat i de persones grans”. “Han d’habilitar-se uns pressupostos específics, ja sigui a nivell estatal, autonòmic o local, per a aquests col·lectius. Això tindria una gran repercussió en la seua qualitat de vida i en milloraria la sociabilitat”, assegura.

La majoria de les famílies supleix amb esforç la falta de recursos públics per a persones grans

Pel que fa a quines haurien de ser les administracions que financin aquestes actuacions, Serrano no dubta. “El problema és que no està definit qui ha de fer-se càrrec dels ajuts, però els ajuntaments, consells comarcals i diputacions han de ser la punta de llança en aquesta lluita”, i proposa accions com “fomentar les associacions de voluntaris, habilitar pisos tutelats o que puguin compartir-los amb joves i instruir-los en l’ús de les noves tecnologies”.

Per la seua banda, Joan Ganau, professor de Geografia Humana de la Universitat de Lleida (UdL), constata que l’existència de llars en les quals només resideix una persona gran continuarà anant a més, a causa del progressiu envelliment de la població, i comparteix l’opinió de Serrano que per part de les administracions no hi ha una estructura per donar resposta a les seues necessitats. En aquest sentit, considera que actualment aquestes es cobreixen principalment a través d’“una xarxa familiar informal i voluntarista”. “Igual que els avis es cuiden dels néts, moltes vegades els fills es fan càrrec de la cura dels seus pares quan són grans perquè viuen a prop d’ells. El que no hi ha és una estructura organitzada per part del denominat estat del benestar, perquè la llei de Dependència no acaba de funcionar”, opina. Així, considera que amb més atenció social i sanitària per part de l’administració, com passa en alguns països, les famílies no estarien tan obligades a prestar aquesta atenció voluntarista.

D’altra banda, Ganau entén que el mercat immobiliari no impulsa promocions d’habitatges adaptats a les necessitats d’un segment cada vegada més elevat de la població, però adverteix que també s’han de tenir en compte els condicionants culturals. “Als països nòrdics, la relació entre pares i fills és més freda, però aquí és probable que si ofereixes un pis d’una habitació a una persona gran aquesta dirà que no tindrà lloc perquè vinguin a veure-la els fills”, posa com a exemple.

Un altre dels problemes que tenen els majors de 65 anys que viuen sols és la demora per tramitar els ajuts a la Dependència. L’any passat, 12.061 lleidatans es van beneficiar d’aquests ajuts, segons Assumptes Socials, però 580 van morir esperant que s’acceptés la seua sol·licitud. Una altra dada alarmant són les persones en llista d’espera per entrar en una residència pública, que era de 1.111 lleidatans a començaments d’aquest any.