Massagué obre una via a un possible tractament contra la metàstasi

Els científics de l'Institut Sloan Kettering de Nova York, liderat per l’oncòleg català Joan Massagué, van descobrir que la capacitat dels càncers per fer metàstasi depèn de la seua capacitat per cooptar les vies naturals de reparació de ferides, el que obre una via per al seu possible tractament. L’avenç científic, publicat a la revista Nature Cancer i que va ser comunicat també pel propi Sloan Kettering Cancer Center, proporcionen un marc nou per pensar sobre la metàstasi i com tractar-la. La metàstasi, que és la propagació del càncer a altres regions del cos, és responsable del 90% de les morts per càncer. Tanmateix, no se sap gaire sobre el que fa que les cèl·lules canceroses siguin capaces de reproduir-se.

Aquest estudi d’investigadors del Sloan Kettering Institute conclou que les cèl·lules iniciadores de metàstasi fan servir un truc per propagar-se: coopten les capacitats naturals de curació de ferides del cos. "Ara entenem la metàstasi com la regeneració del teixit equivocat –el tumor– al lloc equivocat, els òrgans vitals distants," diu Joan Massagué , director de l'Institut Sloan Kettering i el director de la investigació sobre un assumpte en el qual porta 30 anys investigant.

Anteriorment hi havia indicis que els càncers podrien utilitzar vies de curació de ferides per donar suport al seu creixement. En la dècada de 1980, l’investigador Harold Dvorak va denominar als tumors "ferides que no guareixen". Però les noves troballes presenten la primera imatge detallada de com funciona aquest procés en el nivell de cèl·lules i molècules.

Encara que la metàstasi és mortal, no és una cosa que les cèl·lules canceroses puguin fer fàcilment. Per propagar-se, les cèl·lules canceroses han de separar-se amb èxit de les seues veïnes, travessar les capes de teixit que les separen de la circulació, nadar o arrossegar a una nova ubicació al cos a través de la sang o el líquid limfàtic, sortir d’aquests vasos, després arrelar i començar a créixer en el nova ubicació.

En cada pas d’aquest procés, la majoria de les cèl·lules canceroses soltes moren. Menys de l’1 % de totes les cèl·lules canceroses que es desprenen d’un tumor finalment formaran metàstasis mesurables. "Una vegada que les cèl·lules canceroses aprenen a sobreviure a l’estrès d’un ambient estrany, és molt difícil desfer-se’n", diu Karuna Ganesh, metge-científica del Programa de Farmacologia Molecular de SKI i una de les autores de l’article. "Són una entitat completament diferent del tumor en el que van començar".

Ganesh i els seus col·legues volien entendre què permet a algunes cèl·lules sobreviure a aquest viatge estressant. Es van centrar en una molècula anomenada L1CAM, que estudis previs del laboratori de Massagué havien demostrat que és necessària perquè nombrosos tipus de cèl·lules canceroses facin metàstasi amb èxit als òrgans.

Els teixits sans normals no solen produir L1CAM, però els càncers avançats sí ho fan. El que desencadena exactament la L1CAM ha estat fins ara un misteri. En observar els teixits tumorals humans amb un microscopi, va ser clar per als investigadors que dividir les cèl·lules amb L1CAM era més comú en àrees on es trencava una capa epitelial, és a dir, ferida. Això va portar els científics a preguntar-se si es requereix L1CAM per a la reparació normal de ferides, com passa a l’intestí després de la colitis. Utilitzant un model de colitis en ratolins, van descobrir que, de fet, aquest era el cas.

En definitiva, l’avenç concreta que les metàstasis no es deriven de mutacions genètiques sinó per una reprogramació de les cèl·lules que els permet regenerar creant metàstasi.