Mireia Boya: «La política és patriarcal, cal fugir dels herois i el pit i collons»

La Comandanta té un tuit fixat en el qual recorda que no té cap càrrec públic, ni forma part de la direcció política de cap partit ni va en cap llista electoral. “Poseu-vos al dia, que aquí només opino, com tots.” L’aranesa va deixar la direcció de la CUP fa un any denunciant que havia estat víctima d’una “agressió psicològica continuada” per part d’un company que no va ser apartat. Ha estat una època difícil. L’any 2016 va morir la seua mare, Pilar Busquet, la primera síndica d’Aran. Poc després va morir el seu pare. Recentment li han diagnosticat esclerosi múltiple i passarà el dia de Sant Jordi al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acusada de desobediència per l’1 d’octubre en comptes de firmar exemplars de Trencar el silenci (Ara Llibres), que presenta demà al Cafè del Teatre de Lleida.

No és fàcil ‘Trencar el silenci’ amb tots aquests temes sobre la taula, però ha escrit un llibre vitalista.

Una màxima del feminisme és que allò personal és polític. Per això part de la meua experiència per trencar silencis sobre temes com l’assetjament laboral o l’impacte del diagnòstic de l’esclerosi múltiple, però també trenco silencis col·lectius. S’ha parlat poc del protagonisme que van tenir les dones l’1-O. Va ser una lluita compartida als carrers, però el protagonisme se l’han emportat els homes injustament. Per exemple: la gran majoria de centres educatius van obrir les portes perquè poguéssim votar perquè hi va haver moltes directores que se la van jugar, gairebé totes dones.

Malgrat les quotes i les llistes cremallera sembla que la política no es deslliura del patriarcat.

El problema sempre és el mateix: ara hi ha més polítiques, però no són als llocs de decisió. I les poques que hi arriben no fan política amb perspectiva de gènere. No ho dic com un retret, sinó com una constatació. I això és així perquè ens han inculcat que un polític, un líder, ha de ser seriós, contundent, ha d’ocultar els seus sentiments... El feminisme defensa el contrari: l’empatia, la generositat. A partir d’aquí es pot construir la col·lectivitat, trobar connexions que evitin aquest immobilisme testosterònic que patim actualment per la falta d’empatia per entendre l’altre. Hem de fugir dels herois, del pit i collons i reconèixer la nostra vulnerabilitat.

Aquesta manera de fer política l’ha experimentat en primera persona. Al llibre explica que va ser incapaç d’anul·lar un acte quan la seua mare estava agonitzant.

Així va ser. La política t’exigeix molt temps que robes a la teua família, als teus amics, a la teua parella. A tu mateixa. És antinatural i antifeminista. Quan em van diagnosticar esclerosi múltiple vaig ser més conscient de com d’equivocada estava i com de necessari és tenir temps per a una mateixa i per a les persones que estimem.

Com es fa front a un diagnòstic d’esclerosi múltiple?

Costa assumir que ets una malalta crònica, que has de cuidar-te, rebaixar el ritme i que no pots fer gaires plans de futur perquè no saps com estaràs en el futur.

És més difícil reconèixer que s’és víctima d’assetjament laboral?

L’assetjament psicològic és molt difícil de detectar. No hi ha un fet traumàtic. És una suma de petites coses que et van minant, que et van anul·lant com a persona. Jo no ho vaig saber identificar. Estava malament, patia insomni, tenia ansietat, me n’anava plorant a casa, però ho atribuïa a l’estrès. Fins que un dia vaig tenir una reacció física a una agressió verbal i vaig vomitar.

La seua mare també va ser política: la primera síndica d’Aran.

De petita no vaig ser gaire conscient d’això. Em vaig criar amb una tia àvia perquè entre setmana ella estava a Barcelona, ja que era diputada al Parlament. M’agradava anar a veure-la i fer coses que als nens de poble ens semblaven increïbles, com pujar les escales mecàniques del Corte Inglés. Molt més endavant, quan jo també em vaig dedicar a la política, es va convertir en un referent perquè vaig prendre consciència de com de sola va estar, del poc reconeixement que va tenir.