L'enemic invisible

El 25 de març del 1862 Josep Mestres, d’Agramunt, va fer història al regar la finca Tarassó, la primera que va beure del Canal d’Urgell. Es feia realitat un somni perseguit durant generacions, convertir l’anomenat Clot del Dimoni en una terra fèrtil. El primer projecte del canal data del 1346, quan una pesta va enfonsar encara més en la misèria la Plana d’Urgell. N’hi va haver quinze més fins que el 1853 van començar les esperades obres. El primer escull va ser perforar la serra de Montclar per arribar a l’anhelada aigua del Segre. Va ser una obra colossal per a la qual l’enginyer Domingo Cardenal Gandesegui va comptar amb un petit exèrcit de 6.000 obrers. Els agricultors que des de feia cinc segles esperaven l’aigua havien dipositat moltes esperances en el canal.

Semblava obvi que si regaven les terres tindrien millors collites. Però no va ser així, almenys de manera immediata. Van haver d’aprendre a gestionar l’aigua. I a un preu molt car. Els primers anys l’aigua no drenava bé i es creaven bassals de salnitre que van deteriorar encara més la terra i, el que va ser pitjor, van propiciar l’aparició del paludisme. Entre el 1863 i el 1870 un 70% del territori que avui rega el Canal d’Urgell es va veure afectat per aquesta malaltia, la qual cosa va suposar un brusc descens en la demografia, segons el periodista Francesc Canosa, que prepara una història del Canal d’Urgell que, al seu torn, és la de la seua pròpia família. A poc a poc es va aprendre a domesticar l’aigua. Fins aleshores, com que les finques no tenien desaigües i amb el reg sobtat l’aigua s’estanca, va emergir el salnitre de la terra i res del que es plantava no sobrevivia. Semblava una plaga bíblica, amb les collites arruïnades i els morts per paludisme. La història, com ja és sabut, té final feliç i les 70.000 hectàrees regades per aquesta infraestructura avui són un verger, el gran rebost de Catalunya. El canal també va suposar la desaparició de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que es va dessecar per poder aprofitar la terra i es va recuperar el 1995.

A Lleida ciutat, que llavors tenia poc més de 38.000 habitants, es van comptabilitzar 107 morts Un episodi de pesta el 1348 va provocar l’assalt al Call de Tàrrega i la matança de 300 jueus Molts nens van quedar orfes de pare i mare en un mateix dia per la grip del 1918

El paludisme, la malaltia febril produïda per un protozou i transmesa a l’home per la picada de mosquits anòfels, era ja un llunyà malson que se’n va anar per no tornar mai més.

Estem malament, però encara que portem la contrària a Jorge Manrique, qualsevol temps passat va ser pitjor. O si es prefereix, una crisi sanitària com la del Covid-19 es porta millor amb els avenços científics i la tecnologia del segle XXI. Com a mostra, una grip. No una grip qualsevol, sinó el brot d’influença virus A, del subtipus H1N1, que fa poc més d’un segle es va convertir en una pandèmia sense precedents que va causar la mort d’entre 40 i 50 milions de persones a tot el món. Lleida no va escapar del virus letal. Oficialment, la grip va acabar amb la vida de 107 persones a la capital del Segrià. És a dir, es van expedir 107 certificats de defunció entre el setembre del 1918 i l’abril del 1919, en què es va fer constar que la grip havia estat la causa de la defunció. Però hi va haver més víctimes. Un exemple: el 1918 el nombre de morts es va disparar més d’un 25% i això que fins a l’últim trimestre de l’any no es van detectar els primers casos. L’any 1917, abans de declarar-se la pandèmia, Lleida va registrar 583 defuncions. La ciutat tenia llavors poc més de 38.000 habitants. Un any després, la grip va elevar la xifra de morts fins als 784 i la sagnia va seguir el 1919, ja que el primer trimestre d’aquell any continuava segant vides. Així, el mes de març del 1918, quan encara no s’havia declarat la pandèmia, van morir 65 persones a Lleida. El març del 1919, en canvi, la grip feia els últims cops de cua i les defuncions es van disparar fins a registrar-se 127 morts, segons un treball d’Antonio Artigues, estudiós de la història de la Medicina, publicat a la Revista Catalana d’Història de la Medicina i de la Ciència.

Hi havia tanta psicosi que en alguns pobles es va prohibir que els campanars fessin el tradicional toc de difunts perquè desmoralitzava la població. No n’hi havia per a menys. A Lleida ciutat van morir set nens de la Inclusa en una sola nit.

El virus actuava amb gran rapidesa. Des que es manifestaven els primers símptomes fins a la mort del pacient podien transcórrer dos o tres dies. Però de vegades eren tan sols unes hores. I, a més de la virulència, va ser una malaltia que, al contrari del que succeeix amb la grip estacionària, es va acarnissar amb els joves. El 72 per cent dels morts de Lleida tenien menys de 40 anys i aquesta va ser la constant arreu del món. Tampoc Cervera no va escapar de la pandèmia. Josep Maria Llobet va incloure al seu llibre Cent episodis de la Història de Cervera un relat de com durant la festa major de setembre del 1918, la incipient grip es va estendre per tota la comarca.

L’alcalde, Francesc Xuclà, va publicar un ban en el qual s’obligava a desinfectar les habitacions dels malalts, però res no semblava funcionar. Hi havia tants afectats que s’enterraven els morts de matinada. Fins i tot es va prohibir anar al cementiri el dia de Tots Sants. Quan la grip de l’any 1918 entrava en una casa, causava estralls.

Molts nens van quedar orfes de pare i mare un mateix dia, com va ser el cas de Jaume Marrades, un veí de la Granja d’Escarp que tenia sis anys l’any 1918.

Va passar a la història com a grip espanyola, però ni es va iniciar a la península Ibèrica ni va ser més devastadora a l’Estat que a la resta del món. La pandèmia va coincidir amb el final de la Primera Guerra Mundial, de manera que informar dels estralls que causava donava una valuosa informació a l’enemic. Els mitjans van optar per autocensurar-se i silenciar d’aquesta manera les notícies relacionades amb la grip, de manera que a Europa només podien llegir-se titulars relacionats amb la malaltia a Espanya, atès que es va mantenir neutral en aquesta contesa.

Paradoxalment, als diaris espanyols de l’època se la denominava grippe, que és el nom que rep la malaltia en francès i en alemany. D’aquesta manera es distingia aquesta grip tan insòlitament letal de la comuna.

La pesta va marcar a foc la història de molts pobles de Ponent

Una de les imatges més sorprenents que ha deixat el coronavirus és la de la Verge dels Dolors de Lleida fora del seu camerino perquè els fidels poguessin encomanar-se-li en el context d’una greu crisi sanitària. Més habitual era en temps passats. Molts pobles tenen com a patró el sant que, suposadament, els va deslliurar de la pesta o se li dedica una capella o ermita. El folklorista de Bellpuig Valeri Serra i Boldú documenta desenes d’exemples conservats en la tradició oral. És el cas de Mollerussa. El 30 de juny de l’any 1793 es trobava “infestada d’una gran epidèmia” que causava la mort a dos o tres persones diàries. Aquell dia es va acordar treure el sant en processó i va cessar la pesta, per la qual cosa es va convertir en el patró de Mollerussa, on se li va erigir una capella. Les pestes van ser una constant en temps passats. La més cruel va ser la de l’any 1348. Va servir, a més, d’excusa per culpar els jueus de la situació, fet que va propiciar l’assalt al Call i la mort de centenars de persones. La falta d’higiene feia que succeïssin les pestes. La del 1457 va causar la mort a Barcelona de 3.090 persones, amb unes 40 defuncions diàries. L’última gran pesta va tenir lloc el 1720, encara que en zones concretes es van viure episodis dramàtics molt després, com és el cas de Mollerussa.