Una pandèmia en temps de la globalització

Manau, que actualment treballa com a matrona, es mostra preocupada pels seus companys sanitaris de Catalunya, que no tenen “prou” material de protecció i “estan assumint situacions molt complicades, sobretot a nivell emocional”. Mai no s’hauria imaginat viure una situació com aquesta. “Et fa reflexionar sobre molts aspectes de la nostra societat i també prendre consciència de la importància de la nostra professió.”

Per definició, una pandèmia és una malaltia epidèmica que s’estén a molts països o que ataca gairebé tots els individus d’una localitat o regió. Així va succeir amb el brot d’influença virus A, del subtipus H1N1 fa un segle. Els primers casos es van diagnosticar a Kansas el març del 1918 i d’allà es va estendre per tot el món. De fet, va passar a la història com a grip espanyola, ja que va coincidir amb la Primera Guerra Mundial i només es parlava dels estralls que causava a la premsa dels països neutrals. Aquesta grip també va saltar fronteres, encara que a un ritme que no té res a veure amb el del Covid-19 i el 1920 encara se’n detectaven casos. Però la globalització ha canviat les regles del joc. El pacient zero de Wuhan es va diagnosticar el 17 de novembre i tres mesos després, hi havia casos de coronavirus als cinc continents. Cada país ha bregat amb el virus a la seua manera. Corea del Sud, fins ara, és el que millor ho ha portat. Lleidatans que viuen en alguns dels països afectats per la pandèmia descriuen la sensació d’impotència que produeix ser lluny de casa en un moment tan delicat i com s’enfronten a les desiguals mesures preses pels governs, que van de la despreocupació del Regne Unit o de l’administració Trump, a les estrictes normes de la Xina. Que Espanya ja sigui el tercer país en infectats i morts els preocupa molt i gairebé tots creuen que s’hauria d’haver confinat Madrid per evitar el col·lapse sanitari.

«Durant dos setmanes al Regne Unit no es va fer res»

Júlia Manau Flotats. Cambridge

La lleidatana Júlia Manau fa anys que treballa d’infermera al Regne Unit. “Veient el que passava a casa em preocupava molt que aquí no s’apliquessin mesures. Durant dos setmanes no es va fer res. Ara sembla que se n’és més conscient, però a la feina no utilitzem bates llargues ni màscares filtrants d’alta protecció.” Manau, que actualment treballa com a matrona, es mostra preocupada pels seus companys sanitaris de Catalunya, que no tenen “prou” material de protecció i “estan assumint situacions molt complicades, sobretot a nivell emocional”. Mai no s’hauria imaginat viure una situació com aquesta. “Et fa reflexionar sobre molts aspectes de la nostra societat i també prendre consciència de la importància de la nostra professió.”

«Després de la crisi sanitària arribarà la bufetada econòmica»

Gerard Guiu Nova York

L’advocat i periodista lleidatà Gerard Guiu, director de desenvolupament de negoci de la consultora Llorente & Cuenca a Nova York, està autoconfinat a Manhattan. “Als Estats Units s’ha actuat tard i malament, i sort del governador Cuomo; però els novaiorquesos sempre estan en estat d’alarma i no s’han esperat que el govern decretés normes.” Posa com a exemple que, recentment, va sortir a buscar un producte de farmàcia “i el Midtown estava desert, només hi havia homeless que, pràcticament, perseguien els pocs transeünts que estàvem al carrer”.

El va impressionar veure els establiments de Times Square tancats. “Ara la prioritat és sanitària, però la bufetada econòmica serà sonada.”

«Quan tot això s’acabi hauran de retre comptes per no tancar Madrid»

Emília Rovira Alegre. Oslo

La cantant i pianista Emília Rovira viu a cavall entre Oslo i Alpicat. El dia 14 volava a Noruega, “però em vaig quedar per responsabilitat”. Al seu país d’acollida “es van aplicar mesures molt importants, com el tancament d’escoles, abans que hi hagués ni un sol mort, la qual cosa em va semblar molt bé”. Com també veu encertat que el Govern noruec “ofereixi ajuda a artistes i músics” davant la cancel·lació de tota l’activitat cultural. El pic de la pandèmia encara no ha arribat al país nòrdic, on estan en semiquarantena “amb una falsa sensació de seguretat” que la preocupa. Pel que respecta a Espanya, Rovira es mostra “indignada” amb el Govern central per la decisió “criminal” de no tancar Madrid i creu que “quan tot això s’acabi” caldrà “exigir responsabilitats”.

«Em preocupa el soroll polític de fons: no és el moment»

Francesc Roca. Amsterdam

És de la Granja d’Escarp, però fa molts anys que resideix a l’estranger: Regne Unit, Japó, França, Alemanya i, des de fa gairebé un any, Holanda, on treballa a Henkel, vinculat a projectes d’innovació per a productes de bellesa i detergents. El coronavirus encara no ha colpejat els Països Baixos, així que no estan obligats a confinar-se. “Les mesures es comencen a implantar ara: prohibició de formar grups de tres o més persones, mantenir una distància al carrer d’1,5 metres... Però, en general, els holandesos estan tranquils”. Considera que a Catalunya “es fa un treball magnífic d’informació i transparència que serveix per conscienciar la població, però sense provocar el pànic”, però li preocupa “el soroll polític de fons”, que pot portar a la confusió.

«Aquesta crisi global és un bon moment per a la reflexió»

Marc Lorés. Bali

“Cada vegada apareixen més casos i es prenen mesures més dràstiques”, assegura el xef lleidatà Marc Lorés des de Bali. “Aquest any no s’ha deixat sortir ningú al carrer a celebrar el Nyepi, l’any nou balinès.” No està alarmat, assegura, perquè porta una vida “de molt esport i cuina casolana”, però a l’hotel on cuina a partir d’aquest mes s’apliquen retallades de salari i només es treballaran 15 dies. Està en contacte permanent amb la família i, encara que està “tranquil”, es mostra convençut que no “s’han aplicat prou mesures” a Espanya. Recomana cuinar “producte fresc i lleuger” durant el confinament i diu que aquesta crisi global és un bon moment “per reflexionar sobre què podem canviar del nostre dia a dia”.

«Els occidentals hem complicat la crisi sanitària a Hong Kong»

Edgar Sanuy. Hong Kong

La memòria de la síndrome respiratòria aguda greu, coneguda per les sigles en anglès, SARS, va fer que Hong Kong reaccionés molt ràpidament a l’epidèmia de coronavirus que es va iniciar a Wuhan. Edgar Sanuy, xef lleidatà establert a l’antiga colònia britànica, explica que en vint-i-quatre hores es van prendre “mesures dràstiques” perquè amb l’Any Nou xinès hi ha molt moviment de turistes del continent que van a Hong Kong i de gent d’aquí que torna a les seues regions d’origen a veure la família”, i es temia que es descontrolés la malaltia. “Dos mesos després del primer cas a la Xina, només teníem 100 infectats, es va fer molt bé.” El problema va arribar quan els milers d’expatriats que viuen a Hong Kong se’n van anar als seus països de vacances, “de forma molt irresponsable”, i el virus que havia sortit de la Xina i es començava a estendre pel món, va tornar amb més força. “Ara el coronavirus està descontrolat”, lamenta. “Als occidentals ens miren malament perquè hem agreujat un problema sanitari de forma temerària. Ho tenim merescut”, diu. Aquest cuiner segueix treballant. “Aquí no es poden tancar els restaurants perquè la població viu en pisos tan petits que, sovint, ni tan sols tenen cuina.” Això sí, amb mesures profilàctiques estrictes. “Es pren la temperatura als clients a l’entrar al restaurant i han de rentar-se les mans amb un gel desinfectant.” A la sala, l’aforament s’ha reduït a la meitat i no hi pot haver més de quatre persones per taula. L’equip de cuina encara està més controlat. “Cada hora ens hem de desinfectar i cada quatre prenem la temperatura.” Malgrat tot, està “tranquil” perquè “si tinc la mala sort d’infectar-me sóc en un lloc amb bons serveis mèdics”. El preocupa més la salut de la seua família a Lleida. “Tinc dos àvies en qui penso molt”, assegura. “En situacions com aquesta et replanteges si val la pena ser tan lluny.”

«Podem sortir al carrer, però sense atansar-nos a ningú»

Ariadna Camats. Seattle

Ariadna Camats és una traductora de Lleida que viu a Seattle amb el seu marit, un ciutadà americà d’origen xinès. “Gairebé tota la seua família viu a la regió de Hunan”, propera a Hubei, zona zero del coronavirus. “No ens arriben gaires notícies”, reconeix. La Xina, tanmateix, ha deixat de ser l’epicentre del Covid-19. “Els Estats Units són ara el país amb més casos al món al superar els 200.000 infectats.” Des del dia 23 de març l’estat de Washington va decretar mesures “similars a les de Catalunya, amb la diferència que es pot sortir al carrer mantenint les distàncies”. A començaments de mes havia d’anar “una o dos vegades a la setmana a la feina”. Ara s’imposa el teletreball, una cosa habitual a Seattle. “Tothom a la meua oficina treballa a casa.” També es fan més facetimes. “Em preocupen els pares i, sobretot, els avis.”

«El Japó estava més pendent dels Jocs Olímpics que del virus»

Josep Barahona. Tòquio

El xef lleidatà Josep Barahona fa trenta anys que viu al Japó, on regenta sis restaurants a la capital, Tòquio. “Al principi estaven molt preocupats perquè no volien suspendre les Olimpíades i van ser els primers a tancar aeroports.” Semblava que la situació estava controlada, “però quan vaig veure el que passava a l’Iran i a Itàlia vaig tenir clar que el govern no ens donava tota la informació”. Prova d’això és que “l’endemà d’ajornar-se els Jocs va començar a augmentar la xifra oficial d’infectats”. El país continua funcionant, tot i que a mig gas. “Ens deixen obrir els restaurants però ens obliguen a tancar el cap de setmana: no té gaire sentit.” Pel carrer, “hi ha menys gent”, però es pot fer vida normal, la qual cosa resulta “inquietant”.