Protagonistes involuntaris

Dimecres passat, el periodista i empresari lleidatà Tatxo Benet escrivia al seu compte de Twitter: “Fa molt de goig i molta il·lusió escoltar que ahir hi va haver més de 1.500 altes i que una d’elles hagi sigut jo. És el primer cop que m’alegro tant de formar part d’una estadística!”

I és que darrere del balanç d’altes, nous contagis i víctimes hi ha històries amb noms i cognoms. Són els protagonistes involuntaris d’una pandèmia que ens ha posat a prova no només sanitàriament, sinó com a societat.

En dies d’angoixa i incertesa, les imatges dels equips sanitaris aplaudint pacients que rebien l’alta mèdica han omplert d’esperança moltes famílies que viuen de prop la malaltia. No ho han tingut fàcil. Hi ha qui passa el coronavirus a casa, sense més complicació que una grip, però en alguns casos el Covid-19 posa a prova el malalt i l’equip que l’atén.

Els que han estat ingressats, alguns a l’UCI, donen compte de com de malament ho han passat. En part, també, per la solitud a què obliga aquesta malaltia, que separa els infectats dels éssers estimats. Els que estan fora de l’hospital reben notícies amb comptagotes.

Els ingressats, per la seua part, no tenen més suport que el del personal sanitari, fins al punt que una xarxa d’experts de tot Espanya (psicòlegs, terapeutes, treballadors socials i professionals del dol) han elaborat una guia, en la qual ha col·laborat Montse Robles, infermera de l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida i responsable assistencial del Servei de Suport al Dol de Ponent, per ajudar els sanitaris en l’acompanyament dels últims moments de la vida d’un pacient, de vegades, subjectant el seu propi mòbil perquè es pugui acomiadar dels familiars. La mort d’una persona propera en aquest context suposa una doble pèrdua.

El procés de dol és més dolorós si és possible perquè els familiars ni tan sols poden abraçar-se entre ells. Vetllatoris prohibits i enterraments més que restrictius fan que acomiadar-se sigui, si això és possible, més difícil. “El pitjor de la pesta no és que mata els cossos, sinó que despulla les ànimes i aquest espectacle sol ser horrorós”, escriu Albert Camus a La pesta.

Amb el coronavirus, tanmateix, la societat lleidatana ha mostrat la seua millor cara. La solidaritat s’ha imposat al Covid-19.