Diari del caòtic retorn d'un lleidatà des del Senegal. Capítol 5 (de 6)

Josep Masbernat és un veí de Juneda de 29 anys que va decidir marxar al Senegal a mitjans de febrer perquè, segons explica a SEGRE, volia conèixer món i desconnectar després de finalitzat un contracte laboral. Ha explicat en un diari de sis capítols la seua odissea per tornar a casa en temps de pandèmia.

Capítol 5 (de 6)

Dijous 16 d'Abril:

Finalment arriba el dia d’agafar l’avió. Teníem fins a les 11 del matí per arribar i trobar-nos amb l’embaixador que ens facilitaria els bitllets que haviem comprat. Només quedaven dos hores de camí fins arribar a l’aeroport però després d’haver patit tant vam voler assegurar i vam sortir sense esmorçar directe cap allà. Vam cometre l’error de no comprar res de menjar pel camí. Vam pensar que trobaríem algun servei mínim allà.

Aquest cop tot va sortir bé i vam arribar a l’aeroport perfectament. Ens vam acomiadar de l’amic xofer, eternament agraït pels seus serveis i la seva amistat i afecte que va mostrar envers la meva persona amb tot moment. Tant ell com el Sanna mai van deixar d’intentar-ho i no van perdre la fe en cap moment i em van donar ànims quan jo ho veia perdut.

L’ambaixada ens va donar els bitllets. Curiosament al Sanna li havia tocat compartir seient amb mi a l’avió des d’abans de conèixer-nos. Un cop de sort del destí.

Després ens van fer passar el control, on esperàvem trobar menjar a dins pero no havia res i vam tindre que esperar a l’hora del vol sense menjar. El vol sortia a les 14.00 hores. Per desgracia a dins l’avió tampoc funcionava el servei de menjar per les circumstàncies del covid19. Així que després d’un vol tranquil i còmode vam arribar a les 20.30 hores a Alicante sense haver menjat. Però després de tot era un problema menor i estava feliç d’haver set repatriat.

Vam baixar de l’avió mentre erem filmats i fotografiats per televisions i diaris valencians. Ja només quedava arribar d’Alicante a Juneda.

Em vaig despedir del gran amic Sanna, després d’agrair-li tot el que havia fet per mi, i vaig seguir sol. Ell havia d’anar a Cantabria i jo a Juneda.

Al arribar a l’aeroport molta expectació i fotos però cap ajuda ni solució per totes els persones afectades. La majoria de passatgers havíem de viatjar a destins molt llunyans d’allà i ens vam sentir molt abandonats i poc recolzats. No trobo normal que es munti un vol de repatriació des del ministeri d’Interior i l’ambaixada hi després no et facilitin el retorn a casa o habilitin un lloc on passar la nit fins que et puguis espavilar amb transport públic.

Vaig agafar un taxi cap a l’estació de trens i allà vaig comprar un bitllet de tren fins a Camp de Tarragona. Amb el bitllet en mà ja només em faltava buscar un lloc on passar la nit, ja que eren les 9 del vespre i el tren no sortia fins les 7.30 del matí. Després de buscar molt per internet vaig trobar els dos únics hotels de la ciutat amb serveis mínims. Vaig agafar les coses i em vaig dirigir al dos hotels sense sort, ja que estaven complets. Vaig demanar almenys sopar per emportar però no van accedir a les meves peticions de compra, així que em vaig resignar a pasar la nit a l’estació de trens. Quan vaig tornar arribar allà em vaig trobar amb 5 senegalesos més amb el mateix problema que jo, però que viatjaven a destinacions diferents. Ja no estava sol.

Vaig trobar un grup de tres i un grup de dos. Després d’anar a parlar amb els dos grups, els vaig ajuntar i vaig proposar buscar solucions. Tots estavem passant gana ja que no haviem menjat en tot el dia i no podiem anar a un supermercat perquè ja estaven tancats. Així que després de pensar molt vaig decidir anar a provar fortuna amb alguna gasolinera, però no oferien servei de menjar. Mentres tornava amb ells vaig veure passar una moto del telepizza i vaig fer una comanda a domicili amb direcció a l'estació. Vaig comprar 4 pizzes de quatre foratges ja que no podien menajr porc i els companys m’ho van agrair moltíssim, ja que havien assumit que no soparien aquesta nit. Solucionat el tema de la gana, ens faltava un lloc per dormir, i estavem contents amb la possibilitat de passar la nit esperant dins a l’estació, pero ens van dir que a les 12 ens farien fora, i hauríem d’esperar fins a l’obertura a les 6 del matí al carrer.

Després de provar de tot, intentar contactar amb la policia i serveis socials per conseguir una solució, no em va quedar més remei que assumir que pasariem la nit al carrer en ple confinament exposats a una multa de les autoritats i sense solució possible. Els companys africans estaven molt preocupats, però jo estava molt animat i molt sencer després de superar tot l’anterior, així que els vaig dir que em seguissin i els vaig portar a un amagatall darrere uns arbustos que vaig trobar minimanet còmede per estirar-nos i deixar el molt equipatge que portàvem. Ja instal·lats, vaig anar a fer un tomet per les rodalies i vaig trobar uns cartrons perquè intentessin dormir al carrer. Alguns d’ells van poder dormir una estona. Jo no vaig ser capaç i ens vam passar hores i hores parlant i rient-nos de la situació i de la nostra desgracia. Ens vam unir molt i ens vam ajudar els uns als altres amb tot el que vam poder. Vaig estar realment a gust amb ells i no va ser tant dur com el patiment que em suposava no poder arribar a Dakar a temps del vol.

Josep Masbernat

>Diari del caòtic retorn d'un lleidatà des del Senegal. Capítol 1 (de 6)

>Diari del caòtic retorn d'un lleidatà des del Senegal. Capítol 2 (de 6)

>Diari del caòtic retorn d'un lleidatà des del Senegal. Capítol 3 (de 6)

>Diari del caòtic retorn d'un lleidatà des del Senegal. Capítol 4 (de 6)

>Diari del caòtic retorn d'un lleidatà des del Senegal. Capítol 5 (de 6)

>Diari del caòtic retorn d'un lleidatà des del Senegal. Capítol 6 (de 6)