Sis persones viuen en noranta metres a Lleida

Gairebé tots els vídeos i fotos de famílies confinades que mostren els mitjans de comunicació estan ambientats en cases amb terrasses o jardí. Però no tothom té la sort de disposar de tant espai. La meua és una família nombrosa de sis membres que comparteix un pis de 90 metres quadrats. Jo sóc la gran de quatre germanes, tinc 19 anys i estudio Educació Social a la UdL, alhora que treballo en una residència de persones amb diversitat funcional que, com tantes d’altres, s’ha vist afectada pel Covid-19.

Els meus pares també treballen fora de casa i les meues germanes (una de 14 i unes bessones de 13 anys) estan provant de seguir el curs a distància amb dos ordinadors. No ha estat fàcil per a ningú, tampoc per a nosaltres.

M’agradaria creure que d’aquesta situació tan desastrosa traurem lliçons de vida que ens acompanyaran sempre, tant a nosaltres com a les pròximes generacions. Però aquestes lliçons arribaran després. De moment, provem de bregar amb el dia a dia.

Mai no hauríem pensat que un pis, relativament petit, ens donés tant joc. I per descomptat no és senzill i cada dia pesa més, però no és moment per a lamentacions ni pensar en el que no tenim, sinó de treure partit del que sí que tenim.

Ja hem muntat una platja al balcó de tot just 5m², jugat a tenis amb paelles, decorat la casa amb tota mena d’ornaments d’ànim, elaborat calendaris per conciliar els estudis online de tres adolescents d’institut i una universitària, entre moltes altres aventuretes.

Així, ens aixequem cada dia i fem les tasques de la llar, democràticament repartides. Després, ens dediquem a les acadèmiques i seguim amb el dia. Després de dinar veiem una pel·lícula, o dos, i després inventem alguna cosa. Juguem, gravem algun vídeo, com muntar un Bar-Cón, i després aplaudim, tots els dies, a les 20.00 h rigorosament i posem l’himne Resistiré amb els veïns. És el nostre moment.

Una mica de vida social i d’alegria. Hi ha dies que amb això n’hi ha prou per retenir l’energia. I altres en els quals acuses el cansament després de tantes setmanes, estàs més irritable i ho veus tot negre.

Una muntanya russa d’emocions. Volem creure que sí, que resistirem i que tot anirà bé. Que els arcs de Sant Martí dibuixats a totes les nostres finestres, algun dia cobraran sentit, però ara per ara no ho veiem.

Les tres adolescents de casa han estat quaranta-cinc dies sense sortir. Tirar les escombraries a la vorera de davant era el màxim que se’ls ha permès. Mentre una baixa, la resta sortim al balcó i somriem per la que està respirant aire pur a peu de carrer.

I per fi, diumenge passat va arribar el dia en el qual es va permetre als nens sortir en unes hores i condicions determinades. En el nostre cas, també això va crear mal ambient a casa. La que pitjor porta el confinament té 14 anys i, com a tal, no podia sortir amb els nostres pares, però tampoc no volia sortir sola a comprar, ja que no és fàcil adaptar-se a aquesta situació actual.

I de sobte posem les notícies i veiem que d’altres famílies havien decidit actuar de manera egoista, faltant-nos al respecte a la resta de la població i, per descomptat, a totes les persones que estan en la primera línia de foc des del primer moment sense qüestionar-se la bondat de les persones.

La incògnita és quan recuperarem la normalitat. Si és que alguna vegada res torna a ser normal.