Infermeres del Covid-19 a l'UCI de l'Arnau de Lleida: “Repetiríem sense pensar-ho”

Un dels col·lectius sanitaris que han estat a primera línia en la lluita contra el Covid-19 i que han donat tot i més del que se li exigia és el de les infermeres. Han hagut de treballar utilitzant una vestimenta per evitar contagis que titllen d’“horrorosa” –a causa de la quantitat de peces, la calor que provocava i que no es podien treure en hores ni per beure ni anar al lavabo– per dur a terme totes les tasques que necessitava el pacient. Aquest diari ha parlat amb tres que durant el pic de la pandèmia a Lleida van estar a primera línia als llits d’UCI que hi havia a l’hospital Arnau de Vilanova (que va arribar a tenir 43 pacients), i coincideixen que, malgrat la duresa de la feina, sobretot a nivell emocional, “ho repetiríem sense pensar-ho ni un segon”.

La Yolanda Arilla, infermera a l’UCI des de fa 11 anys, i Patrícia González, estudiant de quart curs d’Infermeria, van treballar a l’UCI “normal”. “Abans d’entrar, ens posàvem un pijama net, una gorra, mascareta i peücs”. Aquesta Unitat té un espai molt ampli amb una vintena de boxs. “Per no gastar tot el material, ens dividíem en grups de dos infermeres i una es posava tot el vestit, amb la bata, dos o tres guants, ulleres de busseig i pantalla i feia la ronda per tots els pacients mentre l’altra esperava fora del box per si faltava algun medicament”, explica la Yolanda. Cada ronda podia durar unes tres hores, en les quals la infermera no podia menjar, ni beure ni anar al bany “perquè si no després havies de tornar a canviar-te”. “Treballar amb això és horrorós, passes molta calor i necessites més temps per manejar el pacient”, assegura González.

Per la seua part, la Mireia Aige, infermera del bloc quirúrgic, era a l’UCI que es va habilitar a la zona quirúrgica, que va arribar a tenir 14 pacients. “Anàvem tot el torn de set hores amb la vestimenta, per la qual cosa tampoc no menjàvem ni bevíem ni anàvem al lavabo”, assenyala, encara que assegura que el més dur va ser la calor que produïa el vestit i que era molt complicat posar entre cinc persones un pacient de cap per avall perquè respirés millor.

Les tres asseguren que psicològicament ho han portat “bé” i que la feina en equip ha estat clau. Això sí, lamenten que, després d’haver-ho donat tot, al final alguns pacients morissin. “Senties impotència i ràbia”, afirmen.