L'avantguarda contra el virus

“El que més em va cridar l’atenció va ser com en molt poc temps podia empitjorar algú i li havies de donar suport respiratori o directament enviar-lo a l’UCI”, recorda la Dolors, que d’altra banda afirma que “hi havia molta gent jove, sense patologies prèvies, molt greu. Aquest virus és molt agressiu”.

A diferència de l’atenció a altres pacients, “on estem acostumats a tenir una proximitat amb ells, aquesta situació va ser molt dura perquè ni et podien veure la cara per tot el material de protecció”.

De fet, afirma que “la solitud dels pacients ha estat el més dur, tant per a ells com per a la família i per als sanitaris”. Per això, quan algú rebia l’alta i veia l’equip mèdic “se’ls notava a la cara l’agraïment”. Finalment, la Dolors assegura que aquesta experiència “ha tret el millor de tots nosaltres”. “Hem fet molt bon treball en equip, del qual també ha format part el pacient.”

Per a ella, el primer mes va ser el pitjor. “Hi havia molta incertesa sobre què passaria o per si t’encomanaries, i en ocasions em tancava al lavabo a plorar de l’estrès.” La part més “bonica” va ser la companyonia amb tot l’equip i, com a anècdota, com de complicat era vestir-se amb els EPI.

La pandèmia del coronavirus ha deixat una profunda empremta entre el personal sanitari que l’ha afrontat en primera línia, en una situació que havia viscut mai i amb una falta inicial de material de protecció.

A tots els ha marcat tant laboralment com personalment, sobretot perquè van veure com els pacients superaven la infecció en solitud o, al contrari, com morien sols. De fet, alguns proposen que en cas que hi hagi un rebrot s’habiliti un sistema que permeti a les famílies estar amb els seus pròxims.

En un article publicat al butlletí del Col·legi de Metges, els facultatius Ángel Rodríguez i Javier Trujillano indiquen que “el sistema va haver de sotmetre’s a una pressió que mai no havia conegut” i que, a banda de reorganitzar espais per habilitar més llits, va fer falta l’ajuda de tota mena d’especialistes, ja que amb el personal de Medicina Interna no n’hi havia prou.

“S’exigia a professionals no habituats a aquest tipus de malalts que fessin una assistència contínua, que en moments no podia ser supervisada. Molt d’aquest personal també ha estat voluntari i el sistema i Lleida els deu aquest reconeixement”, destaquen.

Després del pic de les primeres setmanes, la situació va anar millorant, tant perquè hi havia més informació com perquè el nombre de pacients va anar baixant progressivament, però Sanjurjo assenyala que “dos mesos i mig sense poder moure’t al territori, en alguns casos sense veure la família o sense relació social afecten potser més que el cansament acumulat”. Indica que treballar amb els equips de protecció crea tensió afegida perquè “has d’estar molt pendent de posar-lo bé i treure’l bé”, i dificulta la relació amb el malalt. “Alguns que havien estat pacients meus no em coneixien”, afirma. Com a millor moment, cita “el dia que vam donar l’última alta i no quedava cap infectat ingressat”, i entre els pitjors, “veure que hi ha persones que moren sense poder estar acompanyades”. Per això, apunta que seria necessari establir un sistema que permeti l’acompanyament als pacients en el cas que en els propers mesos hi hagi un rebrot de la pandèmia.