Mario Casas, de Lleida a Netflix

En els seus últims treballs, Mario Casas s’ha ficat en la pell de personatges molt foscos i que van al límit, però l’actor reconeix que “cap s’atansa al de l’Ángel”, el psicòpata protagonista de la nova pel·lícula original de Netflix, El practicante, que s’estrenarà avui en aquesta plataforma digital. S’ha de recordar que algunes de les escenes del film es van rodar el mes de novembre passat a Lleida, entre extremes mesures de vigilància per evitar fotos del popular actor gallec revelant un paper inèdit en la seua carrera, en cadira de rodes. A les ordres del director català Carles Torras, el rodatge es va desenvolupar a l’avinguda de les Garrigues, en un lateral al costat dels Camps Elisis, amb una escena a l’interior d’un autobús. També es va rodar una altra escena al pont Vell, decorat amb banderoles franceses, ja que l’acció representa que transcorre en una ciutat gal·la.

L’actor va explicar sobre el seu personatge d’El practicante que “l’Ángel està totalment podrit per dins. És un tio fred, sec, ressentit, no té emocions, no té sentiments. És un psicòpata de manual i aquest tipus de gent no té cap tipus de miraments. L’únic que els interessa és el seu propi bé i poden fer qualsevol cosa per aconseguir-ho. No tenen empatia, són gent molt manipuladora”. Tanmateix, confessa que quan va rebre el guió el va entendre molt bé: “A diferència d’altres papers, amb l’Ángel vaig tenir una connexió molt forta. El vaig entendre molt ràpid i el canvi físic també em va ajudar molt.”

L’Ángel treballa com a tècnic en emergències sanitàries. Després de tenir un greu accident a l’ambulància mentre està de servei i quedar-se en cadira de rodes, la vida al costat de la seua parella comença a enfonsar-se-li. Obsessionat amb la idea que ella li és infidel, convertirà la seua vida en un infern. Per això, a més de tornar a fer un canvi físic (es va haver d’aprimar i li tallaven els cabells cada dia per mantenir les entrades que té el personatge) i mental dràstic, l’actor va treballar el guió amb una psiquiatra perquè li expliqués com són els patrons de conducta dels psicòpates i la seua manera de comportar-se. I el treball amb la cadira de rodes, que “tampoc va ser senzill”. “Vaig haver d’anar a l’Hospital de Paraplègics de Toledo i a l’Institut Guttmann de Barcelona, on vaig conèixer un xaval que havia patit més o menys la mateixa lesió que el meu personatge, i em va ajudar amb el tema de fer anar la cadira, anar al lavabo, posar-me i sortir del llit”, va explicar.