El torró, una tradició agramuntina que esfonsa les arrels al segle XVIII

Unes cartes datades el 1741 mostren que l’activitat torronaire a Agramunt era molt important, i que es remunta anys abans. El fet que sovint fos un ofici complementari a l’agricultura així com les guerres s’han traduït en la manca de documents que acreditin els origens dels torronaires.

Tot i això, l’activitat durant el segle XVII ja era una tradició i es va mantenir durant dècades, fins que al segle XIX el dolç ja era conegut com a torró d’Agramunt. En dona fe un llibre editat el 1847, on s’hi pot trobar la recepta. Durant els segles XIX i XX, el torró d’Agramunt va obtenir un gran reconeixement i prestigi gràcies a l’assistència dels torronaires a les fires, aplecs o mercats. I sobretot a les parades que obrien per Nadal a Barcelona. Els torronaires de Xixona també assistien a la fira nadalenca de Barcelona i ben aviat va sorgir rivalitat. Per diferenciar-se dels xixonencs, els d’Agramunt es vestien de pagès ‘endiumenjat’ i es cobrien el cap amb una barretina musca, mentre que les dones portaven un mocador de seda blanc. 

La popularitat dels torronaires va arribar fins i tot al món de la literatura, en obres com La Dida, de Pitarra. A Agramunt, els torronaires paraven a les tres fires que se celebraven durant l’any: la del 3 de maig, la del 10 d’agost i la del 4 de desembre. Tot i això no es pot saber del cert el número d’obradors que hi havia.

Durant la guerra civil, l’activitat torronaire es va paralitzar. En finalitzar la contesa bèl·lica, es va reprendre l’activitat, però els problemes d’abastiment de primeres matèries, com l’avellana, va afectar als torronaires. Durant la postguerra, algunes famílies van plegar de l’ofici però d’altres van continuar fins l’actualitat.