El déjà-vu d'una pandèmia

En ple centenari de l’anomenada grip espanyola, que va causar la mort de més de 40 milions de persones a tot el món entre el 1918 i 1920, a la humanitat li ha tocat bregar amb una altra pandèmia, la del SARS-CoV-2. Els científics fan la vista enrere per provar d’anticipar-se al comportament de l’epidèmia perquè la història es repeteix, literalment. El setembre del 1918 es van detectar els primers casos a Lleida del virus Influenza A, del subtipus H1N1. Josep M. Llobet documenta com durant les festes de Cervera es va estendre per tota la comarca.

L’alcalde, Francesc Xuclà, va publicar un ban en el qual s’obligava a desinfectar les habitacions dels malalts. Fins i tot es va prohibir anar al cementiri per Tots Sants.

Però el virus avançava amb rapidesa. Des que es manifestaven els primers símptomes fins a la mort del pacient podien transcórrer només unes hores. I, a banda de la seua virulència, va ser una malaltia que, al contrari de la Covid-19, es va acarnissar amb els més joves. El 72% dels morts de Lleida tenia menys de 40 anys.

També hi va haver onades fa un segle. La primera, el setembre del 1918, va ser tan letal que només a la capital del Segrià, que llavors tenia poc més de 38.000 habitants, es va segar la vida de 107 persones, entre elles 7 nens de la borderia que van morir una mateixa nit.

El març del 1919 va arribar la segona onada, que també va ser letal. Antonio Artigues, estudiós de la història de la medicina, xifra en 127 les morts de llavors a la capital. En algunes poblacions es va optar per prohibir el toc de difunts i s’enterrava els morts de matinada per no desmoralitzar. Davant d’aquesta situació, va caldre imposar restriccions, com ara. L’alcalde de Maials, Antonio Ballesté, va prohibir la fira de bestiar del novembre del 1918. I la psicosi va seguir perquè la pandèmia no donava treva i la primavera del 1920 encara segava vides.

L’alcalde d’Alcarràs, Manel Ezquerra, va trobar recentment l’acta del ple que es va celebrar l’1 de juny del 1920, quan el primer edil era Salvador Charles. Es deixa constància que “el senyor inspector de Sanitat dóna compte que l’epidèmia virulosa es propaga en aquest poble, de forma que és d’absoluta necessitat prendre mesures perquè no s’estengui tan repugnant malaltia”. Per aquesta raó, es va acordar “aïllar les cases en què hi hagi malalts, no permetent-se la sortida dels seus habitants, posant guàrdia en aquestes i servidors per proveir-los del necessari”.

L’incompliment de la normativa suposaria una multa de 25 pessetes. També es van prohibir els balls i es van tancar les escoles. Totes aquestes restriccions es van aixecar el novembre del 1920, fa un segle, quan va acabar el malson. Tot sembla indicar que ara anem pel bon camí.