Gallardo, després d'extirpar-li un tumor: Més que a morir temia no tornar a dibuixar

Quan al dibuixant Miguel Gallardo li van detectar i van extirpar un tumor cerebral el febrer passat, el món estava a punt de col·lapsar i la seua lògica angoixa íntima va quedar semisepultada sota l’allau pandèmica, una paradoxa que ha plasmat en "Una cosa estranya em va passar camí de casa", un document gràfic sobre l’inesperat, sense mica de drama.

Fer una entrevista a Gallardo sobre la gestació del llibre podria resultar redundant perquè tot està perfectament explicat en aquest "quadern d’un viatge que no volia haver fet": com aquest tumor - "el moniato" li diu ell- es va creuar en la seua vida, sense avisar, de la forma que deixa entreveure el títol d’aquesta obra autobiogràfica que publica Astiberri, explica l’autor.

Com molts altres de terrestres, el dibuixant leidatà (1955), cocreador del mític i subversiu "Makoki", pensava que el 2020 anava a ser "especial" i tenia plans per a aquest any numèricament tan "reeixit".

"Sí, 2020, un any com redó i tal no?. 'Aquest serà el meu any', pensava jo, i després passa el que passa i et dius quin aaaany de meeerda. I, tanmateix, ja que mira, malgrat tot, ha estat molt actiu. Durant tot aquest enrenou, no he parat de treballar, m’han tret tres llibres...", apunta el dibuixant, que col·labora amb The New York Times i La Vanguardia entre altres mitjans.

Però comencem pel principi. Paraules de Gallardo: "Al gener vaig tenir un mal al cap, entre l’ull i l’oïda. Vaig anar als especialistes i no em van trobar res, fins que un cap de setmana a finals de febrer vaig començar a reaccionar de forma rara, deia coses inconnexes, com sol ser el meu humor, però la meua companya Karim, que s’ha portat com una"jabata", va veure que allò sortia del normal".

Perdia l’equilibri, tirava coses... quan ja era evident que al cervell d’un dels autors claus del còmic "underground" espanyol alguna cosa estava fallant, el van portar en ambulància a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, on, curiosament, ell mateix havia dibuixat un gran mural per a l’àrea de Pediatria.

"Quan vaig arribar ja no m’assabentava de gaire. Em van fer una ressonància magnètica on va aparèixer la taca, i en pocs dies em van intervenir. Em van aixecar la tapa del cervell, i van treure el que bonament van poder i la resta el van tractar amb químio i radi", relata sense perdre l’humor, com fa en les vinyetes del llibre.

Però la punta estava per arribar. Després de rebre l’alta, al cap de pocs dies de sortir, va arribar el confinament.

"Va ser una sensació estranya. Era com si la pandèmia ens equiparés a tots. Ens havia caigut una mica a sobre que no enteníem gaire bé. S’imposaven regles noves que venien des de dalt, en la qual la teua vida estava com dirigida", comenta l’historietista.

Malgrat la pressió de la covid sobre els hospitals, Gallardo, que en tot aquest procés ha perdut deu quilos, només té elogis per al funcionament de la sanitat pública que, juntament amb la seua rutina i disciplina de treball, li han salvat la vida.

"Funciona superbé, mai no van fallar les sessions de ràdio i químio... ni les consultes, ni res", recorda el dibuixant, que fins i tot té paraules d’agraïment per a l’empresari Amancio Ortega, ja que va rebre tractament amb un màquina comprada amb les aportacions que l’empresari gallec va fer als serveis d’oncologia. "Quan vaig sortir tenia ganes de comprar a Zara", fa broma.

El que té clar és que si el 2020 deixa empremta en les biografies de tots, en la seua, amb 55 grapes i una placa de titani al cap, ocuparà capítol a part.

"Un dels projectes que tinc és una espècie d’autobiografia i aquest serà, òbviament, un capítol molt especial", avança sobre una novel·la gràfica que va fent "poquet a poquet", però que es troba ja bastant avançada.

Les nits de pre i postoperatori van ser caldo de cultiu per a tota mena de pensaments inapropiats. "T’ataquen totes les pors hagudes i per haver-hi. Però més que a la mort, que fins i tot era benvinguda com una companya final, les pors més grans van anar a la incapacitat de no poder moure’m, però, sobretot, a no tornar a dibuixar", reconeix.

Temor solucionat quan, encara a l’hospital i ja operat, va haver de dibuixar i firmar autògrafs del seu exitós llibre "María i jo", la història de la seua relació amb la seua filla autista, a qui en aquests mesos ha sumat dos novel·les gràfiques més durant el postoperatori.

"Vaig veure que el meu cap i la meua capacitat per dibuixar seguia intacta i vaig respirar", comenta Gallardo, al que una amiga, que havia passat per una malaltia molt greu, va advertir que si volia relatar aquestes vivències, fugís del "misticotranscendent".

"No se t’ocorri posar-te ara en actitud Paolo Coelho. Si dius que el dia que vas sortir de l’hospital va ser el primer dia de la teua vida, vindré i et donaré una puntada de peu al cul’, em va dir, i li he fet cas", revela Gallardo sobre el to desdramatitzat del seu diari, que torna a demostrar, com en altres treballs autobiogràfics, que dibuixar és la seua "via terapèutica per bregar amb els problemes".