Pep Pon. Cap de publicitat de SEGRE: «Pensar en la família va fer que em tornés a enganxar a la vida»

Pep Pon sempre recordarà el 25 de setembre del 2020. Va ser el primer dia en què, després d’estar sis mesos hospitalitzat −tres dels quals en coma induït a la Unitat de Cures Intensives−, per fi va poder sortir i tornar a casa per uns dies.

Quan mira enrere, com recorda els últims mesos?

Han estat molt durs, però només puc pensar que he tingut molta sort d’haver respost bé a tots els tractaments a què m’han sotmès. Quan vaig ingressar a l’hospital al març, la Covid-19 era una malaltia de la qual es coneixia molt poc i els metges cada dia descobrien coses noves. En part, em va tocar una mica ser un conillet d’índies.

Va presentar els primers símptomes al març, quan va començar l’estat d’alarma i encara no era obligatori l’ús de mascaretes. Sap on es va poder contagiar?

Hi he pensat molt però no sé com ni on em vaig infectar. Vaig tenir les primeres dècimes de febre el 13 de març i vaig aguantar a casa fins al dia 24, quan la febre em va pujar a 39 i vam trucar a una neboda que és doctora. Ens va dir que no ens ho penséssim dos vegades i anéssim directes a Urgències de l’Arnau, on en qüestió d’un parell d’hores em van ingressar a l’UCI. L’últim que vaig veure va ser una doctora que em va dir que no em preocupés, que cuidarien de mi. Dels següents 91 dies ja no recordo res perquè vaig estar en coma induït. Tot és un paper en blanc fins al 22 de juny, quan em van tornar a despertar.

Què va pensar al saber que havia estat 91 dies en coma?

No em va afectar gaire, encara que sí que és cert que vaig passar quatre dies sense dormir de nit perquè no volia tancar els ulls per por de no tornar a despertar-me. Només descansava unes hores de dia, quan la meua dona estava al meu costat. Al recaure i tornar a ingressar-me a l’UCI va ser quan realment vaig experimentar com de dur és ser allà. En aquell moment no ho dius a ningú, però vaig arribar a pensar: val la pena patir tant per viure? Va ser llavors quan em vaig adonar que no continuava lluitant per mi, sinó per tots els que m’estimen. I em tornava a enganxar a la vida i només vaig pensar en el dia a dia.

Més enllà de les complicacions de la malaltia, una de les parts més difícils va ser perdre la mobilitat?

Sí. Quan em van baixar a planta era un vegetal i no tenia cap massa muscular (vaig perdre 34 quilos a l’UCI), per la qual cosa no podia fer absolutament res per mi mateix. M’havien d’ajudar fins i tot a beure aigua perquè ni tan sols les mans no em responien. Tots els dies venien fisioterapeutes per ajudar-me a recuperar la mobilitat però, encara que col·laborava amb tot el que em deien, pensava que els exercicis eren una pèrdua de temps perquè no veia cap avenç. Afortunadament, a dia d’avui encara necessito l’ajuda d’una crossa, però almenys he recuperat un setanta per cent de l’autonomia.

Quines seqüeles li han quedat de la Covid?

M’ha afectat només el sistema nerviós. Estar tant temps ingressat m’ha provocat pèrdua de mobilitat a la mà i a la cama dreta. Per sort no em va afectar el cervell ni he tingut pèrdues de memòria de cap tipus. A causa d’alguns medicaments sí que vaig arribar a tenir un parell d’al·lucinacions en què em vaig veure a mi mateix al meu despatx de SEGRE amb la llitera de l’hospital o a la meua casa de la infantesa, però van ser puntuals. Gràcies al suport de la família cada dia vaig avançant una mica més, encara que m’agradaria anar més de pressa. Aquesta malaltia m’ha canviat una part de la vida, perquè m’ha generat una sèrie de limitacions però, si el meu cos m’ho permet, vull tornar a ser la mateixa persona que abans: anar a esmorzar amb amics, jugar a golf, tornar a la feina. No vull mirar enrere, només vull pensar en el futur i en totes les coses bones que queden.

Tot i la terrible malaltia, conserva algun bon record dels últims mesos?

Sí. En el temps que vaig estar a l’hospital, moltes vegades vaig pensar que potser no tornaria a casa. I el 25 de setembre, quan per fi vaig veure la porta de casa, va ser el moment més feliç.

Un cas com el seu pot ajudar a comprendre la gravetat de la pandèmia. Què diria a aquelles persones que encara pensen que això no va amb ells?

Que s’ho prenguin molt seriosament. Ningú pensa que li tocarà fins que emmalalteix. Als meus 67 anys, abans de la Covid-19, poques vegades vaig haver de visitar el metge.