Annus horribilis

Quatre dies mal comptats i acomiadarem el 2020. Toca contenir la respiració i creuar els dits perquè, com dicta la implacable llei de Murphy, tot el que pot anar malament, anirà a pitjor. Les restriccions sanitàries no permetran festes de final d’any de disbauxa però, sens dubte, pocs 31 de desembre s’han esperat amb tantes ganes. No sabem què ens oferirà el 2021, però hi ha pressa per arxivar el que passarà a la història com l’any de la pandèmia. Tècnicament, va ser el 2019 quan es van diagnosticar els primers casos de coronavirus a Wuhan, però ni en els pitjors malsons podia imaginar-se que el SARS-CoV-2 arribaria a tots els racons del planeta per canviar-nos la vida.

Isabel II d’Anglaterra va qualificar d’annus horribilis el 1996 pel sonat divorci entre el príncep Carles i Lady Diana. Ara això sembla una ridiculesa. L’inici del mític monòleg del replicant de Blade runner ha estat molt repetit aquest 2020: “He vist coses que no creuríeu...”. I així ha estat. El gener havia començat amb el terrible temporal Glòria i la presa de possessió del primer govern de coalició de la història moderna d’Espanya. En el seu dia van acaparar portades, però onze mesos després són temes gairebé oblidats, llunyans. Al febrer es va cancel·lar el Mobile World Congress i tots ens vam posar les mans al cap amb l’histerisme mundial per una infecció que era, segons es deia, com una grip.

Vam començar el mes visitant camps de fruiters en flor, però en pocs dies tot es va torçar

El suplement dominical ‘Lectura’ resumeix avui en un número especial les imatges de l’any

Va ser el preludi del que ens queia al damunt. El març no va portar la primavera, com solia, sinó el virus. La primera setmana d’aquell mes van començar a tenyir-se de rosa les xarxes socials. El Fruiturisme d’Aitona rebia els primers visitants als camps de fruiters en flor. Al Museu de Lleida es rebia la generosa donació de la col·lecció de 1.001 gravats d’Antoni Gelonch i, als carrers, es reivindicava el 8 de març. En pocs dies, tot va canviar. El dia 13 es van suspendre les classes i el 14 es va decretar l’estat d’alarma. La paraula confinament va entrar a formar part de les nostres vides i, amb ella, dos icones: el paper higiènic, que es va esgotar a tots els establiments malgrat que es reiterés que estava garantit el proveïment dels productes essencials; i els balcons, que es van convertir en la vàlvula d’escapament per als centenars de milers de persones que van estar tancades a casa fins al maig.

Les ciutats van quedar literalment desertes fins al punt que es van veure senglars passejant tranquil·lament pel cèntric carrer Balmes de Barcelona. El silenci es trencava cada dia a les vuit en punt del vespre per oferir un aplaudiment al personal sanitari. S’ho mereixien. El virus va anar més ràpid que els recursos i van treballar durant setmanes sense material de protecció i sense gairebé informació sobre la malaltia. Resistiré, del Duo Dinámico, es va convertir en la banda sonora del confinament, amb permís dels Stay Homas. I quan no s’aplaudia, es cosien mascaretes casolanes. Era l’única manera de protegir-se del virus, perquè es van esgotar a tot el món.

També al març es van registrar les primeres morts per Covid-19 a les comarques de Lleida. Un veí d’Oliana de 79 anys va tenir el trist honor d’obrir un sinistre marcador que ja suma més de 500 defuncions només a les comarques de Lleida. La majoria ni tan sols van poder ser acomiadats perquè no es permetien els vetllatoris i només uns quants familiars podien accedir al cementiri. Dolor sobre dolor. També al març es va declarar el primer brot de coronavirus en una residència per a la tercera edat. Àger va ser la primera d’una llarga llista que va culminar, de moment, amb el drama de Tremp, on ham mort més de 60 ancians.

Per al poeta T.S. Eliot, “l’abril és el mes més cruel”. I així va ser. La tancada forçosa no aconseguia doblegar la corba i va seguir el degoteig de morts i d’ERTO, un acrònim que va passar a incorporar-se al nostre vocabulari. Fins a 36.000 treballadors lleidatans es van quedar temporalment sense feina i, el que és pitjor, sense ingressos, perquè les compensacions aprovades pel Govern central van arribar molt tard en la majoria de casos.

Ens van robar el mes d’abril, com a la cançó de Sabina, però els ànims van seguir amunt i el trist Sant Jordi sense roses ni llibreries es va celebrar als balcons. Al maig vam tornar a sortir de casa. Només dos hores al dia, amb mascareta obligatòria i per franges horàries. Va ser l’inici del que es va denominar “nova normalitat”, que de normal en té molt poc.

Al juny van reobrir els geriàtrics, encara que amb restriccions, i el nostre company Pep Pon, cap de Publicitat de SEGRE, abandonava l’UCI després de 91 dies de lluita contra el coronavirus. Tot un rècord. S’acumulaven les bones notícies, però va ser un miratge. Al juliol es va reconfinar bona part del Segrià, malgrat que, en general, hi va haver treva estiuenca. Al setembre va començar el curs amb relativa normalitat. Però només relativa. L’últim cap de setmana d’octubre es va instaurar el toc de queda i els indicadors sanitaris han obligat a celebrar un Nadal de mínims. Això sí, avui arriba l’esperada vacuna. Una mica d’esperança per tancar un any per oblidar.