Recorregut per 2020, l'any de la pitjor pandèmia a un segle que acaba amb una 'dosi' d'esperança

El 2020, l’any de la pitjor pandèmia en un segle, finalitza després de mesos de crisi sanitària, econòmica i social, més de 80 milions de casos diagnosticats i dos milions de morts a nivell mundial. L’últim mes de l’any ha portat, per fi, la primera 'dosi' d’esperança contra el coronavirus: la vacuna.

El succés que ha marcat el 2020 és l’aparició d’un nou coronavirus, el SARS-CoV-2. Els primers casos es van detectar a la ciutat xinesa de Wuhan. Avui fa un any, el Govern xinès va comunicar 27 casos a l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El 30 de gener, l’OMS va declarar l’emergència sanitària internacional, un mes després del coneixement de l’existència del nou virus i quan ja s’havien confirmat prop de 8.000 casos i 170 morts a la Xina, un centenar de positius en uns altres 18 països i transmissió local en quatre.

A Espanya, la primera vegada que el ministre de sanitat, Salvador Illa, es va pronunciar sobre el nou coronavirus va ser el 22 de gener, transmetent un missatge de "tranquil·litat i confiança" en el Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries (CCAES), liderat per l’epidemiòleg Fernando Simón, i va assenyalar que Espanya tenia "recursos" per "actuar davant de qualsevol eventualitat" que es produís.

El 31 de gener, Sanitat va confirmar el seu primer positiu: un turista alemany a La Gomera. Aquell mateix dia es va produir la primera roda de premsa de Simón, en la qual va afirmar que l’epidèmia tenia "possibilitats de començar a remetre" i que Espanya "no tindrà, a tot estirar, més enllà d’algun cas diagnosticat". A 31 de desembre, Espanya voreja els dos milions de casos confirmats i supera les 50.000 morts oficials per Covid-19.

Va arribar el febrer i els casos van créixer progressivament. El 9 es va confirmar el segon positiu, un turista britànic a Palma de Mallorca, però la situació va començar a preocupar amb el brot al nord d’Itàlia, per la seua proximitat i mobilitat amb Espanya. A finals de mes, estàvem en 50 casos confirmats, però les úniques restriccions de les autoritats eren la "recomanació" de no viatjar a les zones de risc i testejar aquells que vinguessin d’aquests llocs i presentessin símptomes.

EL MARÇ I L’ABRIL, EL CONFINAMENT

El març es va iniciar amb malastrugues notícies: es va registrar el primer mort per Covid-19, un valencià de 69 anys que van morir per pneumònia el 13 de febrer a què se li va detectar el virus en una necròpsia posterior. La segona mort va arribar aquell mateix dia: un ancià de 82 anys amb malalties cròniques a Biscaia. Per al divendres 6 de març, ja teníem diagnosticats 382 casos i 5 morts però no es van prendre mesures dràstiques, com la prohibició de grans esdeveniments. Aquest va ser l’últim cap de setmana de la 'vella normalitat’.

Amb 911 infectats i 25 morts, Illa va convocar el dilluns 9 una roda de premsa vespertina i va anunciar el tancament dels centres educatius en Comunitat de Madrid, Vitòria i Labastida, convertint-se en les primeres mesures realment restrictives contra el virus. Tot es va precipitar aquella setmana. L’11 de març (un dia que mai no s’oblidarà també per altres raons) l’OMS va declarar la pandèmia de Covid-19 a nivell mundial. El 12 de març es van tancar tots els centres educatius, el 13 de març el president del Govern, Pedro Sánchez, va decretar l’estat d’alarma i el diumenge 15 va entrar en vigor el confinament domiciliari estricte, que es va prolongar fins el 26 d’abril.

Aquells més de 40 dies han estat alguns dels pitjors moments de la història recent d’Espanya: 47 milions de persones confinades, hospitals col·lapsats, professionals sanitaris desprotegits per escassetat de material i desenes de milers de morts, especialment en residències. Es van muntar hospitals de campanya per tot Espanya i fins i tot morgues provisionals, com el Palau de Gel de Madrid, on es van observar les imatges més dures dels últims mesos.

Després de tocar màxims a finals de març i després d’unes setmanes d’agonia, les morts i els casos van començar a alentir-se lentament en les dos primeres setmanes d’abril, encara en mig d’una greu crisi i amb l’esgotament dels professionals. En aquest context, el Govern espanyol va anunciar el primer pla de desescalada en quatre fases fins juny. Es veia per fi la llum al final del túnel, malgrat que pel camí es van quedar 45.684 persones, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

LA DESESCALADA, LA 'NOVA NORMALITAT’ I LA 'SEGONA ONADA'

El tancament de l’hospital d’Ifema l’1 de maig va ser una altra de les bones notícies d’aquells dies. Progressivament els ciutadans espanyols van tornar a 'conquerir' els carrers i negocis com l’hostaleria intentaven recuperar-se, encara que amb l’ús obligatori de màscares. Finalment, després d’avançar en el procés de desescalada, el 21 de juny va arribar l’anhelada 'nova normalitat’.

A nivell nacional, la taxa de contagis era estable, però dins d’una aparent relaxació contra el virus, els brots no van tardar a arribar. De fet, aquell mateix 22 de juny es van confinar tres comarques aragoneses per un contagi massiu en una empresa hortofructícola de Lleida que va passar a la província d’Osca. Per a meitat de juliol, Espanya es trobava una altra vegada en 587 nous casos diaris. Davant del gran augment, Sanitat va decidir el 14 d’agost tancar tots els bars de copes i discoteques a Espanya, a més de la prohibició de fumar al carrer.

A finals de mes, ja hi havia transmissió comunitària per tot Espanya i l’ombra de la 'segona onada' es feia cada vegada més gran, entre falta de rastrejadors i disputes competencials entre Govern central i les CCAA. Amb pressió assistencial i contagis a l’alça, va començar el curs escolar i els espanyols vam tornar de les vacances.

Per a mitjans de mes la 'segona onada' era una realitat i, després d’una breu estabilització, en els primers dies d’octubre es va iniciar l’augment exponencial, que va arribar al seu pic el 9 de novembre, amb una incidència de 529 casos per 100.000 habitants en 14 dies. Alguns hospitals van tornar a situacions preocupants, encara que no properes a les de la 'primeraonada'.

Un mes després, el 10 de desembre, gràcies als confinaments autonòmics i al toc de queda nocturn, entre altres mesures, la 'segona onada' semblava remetre: es va tocar terra amb una incidència de 188. Des d’aleshores, amb la successió de dies festius i el consegüent augment de la mobilitat, els positius han tornat a despuntar. A tancament de l’any, encara no se sap amb exactitud si estem vivint l’inici d’una 'tercera onada' o un repunt de la 'segona'.

LA 'DOSI' D’ESPERANÇA

Malgrat tot, aquest mes ha portat grans notícies: Margaret Keenan, una dona britànica de 90 anys, es va convertir el 9 de desembre en la primera persona al món en rebre la vacuna de Pfizer i BioNTech. En una fita sense precedents, la ciència i la indústria farmacèutica han aconseguit en tot just un any desenvolupar-ne una complexa vacuna i que sigui, a més, efectiva i segura.

Des del primer coneixement del virus, científics de tot el món es van abocar a aquesta nova amenaça. De fet, ja el 20 de gener, tot just uns dies després de la caracterització del virus, els Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units (NIH, per les seues sigles en anglès) van anunciar que estaven treballant en una vacuna, l’origen de la injecció de Moderna. En aquells primers mesos de pandèmia, els laboratoris més potents del món, com Pfizer, AstraZeneca, Janssen o Sanofi, es van activar per aconseguir una solució contra el virus.

Avui, hi ha centenars de milers de persones ja vacunades a nivell mundial i a Espanya entrem en la segona setmana de la campanya de vacunació, que va començar diumenge passat amb l’esperada injecció a Araceli, una dona de 96 anys de la residència Los Olmos de Guadalajara. Un any després que tot comencés, finalment hem trobat una 'dosi' d’esperança.