És obligatori vacunar-se contra la Covid-19?

El passat 27 de desembre va començar a Europa l’esperada campanya de vacunació contra la Covid. Ho va fer amb la primera de les dos dosis de la vacuna de Pfizer i BioNTech, de les quals 4,5 milions s’administraran a Espanya. El medicament és apte per a persones de més de 16 anys i les autoritats han garantit la seua seguretat després de proves realitzades amb 44.000 persones. Els primers en rebre-les: majors que viuen en residència i personal sanitari. De moment, abans que s’ampliï la vacunació a la resta de grups del pla elaborat per Sanitat, només entre el 5 i l’11% de les persones a qui se’ls ofereix la vacuna la rebutgen, depenent del territori. És aquí on sorgeix la pregunta: És obligatori vacunar-se contra la Covid-19?

En la presentació del pla de vacunació contra la Covid el ministre de Sanitat, Salvador Illa, va ser taxatiu: "No serà de caràcter obligatori per a tota la població. Els experts recomanen que no sigui obligatòria perquè podria ser contraproduent”. No obstant això, qui rebutgi la vacuna entrarà en un registre que es compartirà amb altres països europeus. "Quedarà consignat, però no és un document per fer públic", afirma Sanitat, que apunta que el registre de vacunació recull les característiques de les persones a les quals s’hi han inoculats les dosis i és una "eina", en suma, que permetrà verificar que se segueix el pla de vacunació acordat conjuntament amb les autonomies, les comunitats científiques i experts en bioètica.

Però, existeix base legal per a, més endavant, obligar a vacunar-se de la covid-19?

La llei de bases de sanitat nacional de 1944 i la llei orgànica 3/1986 de mesures especials per a la salut pública donen cobertura a una possible vacunació obligatòria de la covid-19, encara que alguns juristes criden a introduir nous instruments per fer més efectiu el compliment. Les provisions aprovades al segle passat a Espanya per a la diftèria i la verola, inclosa la possibilitat de declarar obligatòria la vacuna, facilita el camí legal perquè en el seu cas es pogués obligar a la vacunació, una mesura que si bé s’ajusta a Dret no és la més popular entre el col·lectiu mèdic per l’efecte "contraproduent" que pogués portar.

Però, on diu concretament que vacunar-se hagi de ser obligatori? L’advocat expert en temes de salut i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) José Enrique Pérez Palaci ha explicat a l’agència Efe que per començar preveuen el dret a la vida i la integritat física i la protecció de la salut tant en la Declaració universal de drets humans, com el Conveni europeu de drets humans i la constitució de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). A Espanya, el títol primer de la Constitució recull el dret a la vida i a la integritat física (article 15) i a l’article 43 es desenvolupa que competeix als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i de les prestacions i serveis necessaris.

Més enllà, en la llei 22/1980, que modifica la llei de bases de la sanitat de 1944, es preveu concretament que les vacunes contra la verola, diftèria i altres infeccions podran ser declarades obligatòries pel Govern espanyol. "Les vacunacions contra la verola i la diftèria i contra les infeccions tífiques i paratífiques podran ser declarades obligatòries pel Govern quan per l’existència de casos repetitius d’aquestes malalties o l’estat epidèmic del moment o previsible es jutgi convenient", diu aquest precepte al seu article únic. També segueix vigent un decret de l’any 1945 que va aprovar el reglament per a la lluita de les malalties infeccioses que al seu article 21 declara que podran ser obligatòries per a tots els ciutadans espanyols les vacunacions contra la diftèria i la verola, "sent sancionades la seua falta de realització".

Per a juristes com Pérez Palaci, "per analogia" es podria així mateix declarar obligatòria la vacuna per a la pandèmia per la Covid-19. Si bé la llei de 2002 sobre autonomia del pacient apunta que la persona afectada pot acceptar o rebutjar algunes teràpies, aquest dret a decidir té algunes excepcions, principalment el risc a la salut pública. Aquest risc està desenvolupat en la llei orgànica 3/1986, que al seu article 2 declara la possibilitat que les autoritats prenguin qualsevol mesura necessària per preservar la salut pública. Per al jurista, l’assumpte de la vacunació obligatòria és, finalment, la col·lisió de dos drets, el dret a la protecció de la salut, que preval en el cas d’una pandèmia com la covid-19, i el dret a la intimitat i privacitat. "Ara bé, si la normativa existent pot causar certa confusió, també l’executiu i el legislatiu poden intervenir sobre això i modificar-la introduint articles pertinents tant en el codi penal com en una nova llei orgànica o de modificació de la llei general de salut pública", ha assenyalat.

Per a la professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona (UB) Mar Aguilera, "més que declarar l’obligatorietat en la llei, serà clau establir quines són les conseqüències de la no-vacunació". En conversa amb Efe, Aguilera ha dit que "és important deixar clar quins són les conseqüències i que aquestes siguin proporcionals", preceptes que haurien de preveure i valorar múltiples casuístiques com "què passa si uns pares continuen portant al seu fill sense vacunar de la covid-19 a l’escola?".

Des del món mèdic, tanmateix, insisteixen que no és el més apropiat declarar obligatòria la vacuna "perquè podria tenir efectes contraproduents", segons la cap d’epideomología de l’hospital barceloní Vall d’Hebron, Magda Campins. "Si obligues la gent, aquests poden ser més reticents. Esperem arribar a cobertures de vacunació de la població altes sense haver d’arribar a l’obligatorietat", ha dit la facultativa.

Lleida lidera el rebuig de la vacuna a Catalunya

Lleida és la província catalana amb més vacunes contra la Covid administrades, amb un 0,7% de la ciutadania que ja ha rebut la primera dosi de Pfizer. Són 3.135 persones –entre usuaris i empleats de residències i sanitaris–, segons les dades de Salut fins dimecres dia 6 de gener, dels quals 2.634 són del pla (el 0,73% de la població) i 501 de la del Pirineu (un 0,74%). En la resta de regions sanitàries catalanes, el percentatge és del 0,24% al 0,58%.

Paradoxalment, Lleida és on hi ha un rebuig més gran a la vacuna, per part de l’11,74% de les persones prioritàries, mentre que al conjunt de Catalunya és del 5,7%. “Hi ha dubtes lògics al principi, però amb el pas dels dies el percentatge es reduirà i quedarà com una anècdota”, afirmen des de Salut.

La fase IV de les vacunes, una vigilància dels seus efectes en la vida real

L’arribada de les primeres vacunes contra la covid-19 no suposa el final del seu seguiment per les autoritats, ja que, com passa amb qualsevol altre medicament, hi ha coses que es només es poden aprendre del seu funcionament en la "vida real", explica la viròloga Sonia Zúñiga. Tota vacuna, com les de la covid-19, o medicament passa abans de la seua autorització per tres fases d’assajos clínics, que impliquen desenes de milers de persones, per testificar la seua seguretat i eficàcia, però quan comencen a subministrar-se a milions comença el que s’ha donat en cridar la fase IV, "encara que no està establerta com a tal".

La vigilància "no acaba mai" i si, en qualsevol moment, es presenta un tipus de reacció que no es coneixia prèviament "es posa sempre en coneixement de les agències reguladores (del medicament) i es realitzen uns protocols", assenyala a l’agència Efe Zúñiga, científica del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC). "A tots ens sona el prospecte dels medicaments, on apareixen els possible efectes adversos. Això és una cosa que es va actualitzant cada cert temps amb les coses que es van veient" a mesura que s’administren a gran nombre de persones.

Ampliar el coneixement sobre l’eficàcia

En el cas de les vacunes que ja s’estan utilitzant per al coronavirus, aquesta fase IV té "moltíssim més sentit", perquè ajudarà a ampliar el coneixement de quant són realment d’efectives, si protegeixen només de manifestar la malaltia o també, en algun cas, poden protegir del contagi.

Dades que s’uniran a les quals es recopilen dels assajos en diferents fases que encara es realitzen i que està previst que acabin l’any 2022, va recordar Zúñiga, que forma part de l’equip de Luis Enjuanes i Isabel Sola, que desenvolupa un prototip de vacuna contra el SARS-CoV-2, que causa la covid-19. A més, alguns possibles efectes adversos només es poden descobrir en aquella anomenada fase IV, quan el fàrmac o vacuna arriba a la població de forma general.

Zuñiga es refereix, com a exemple, als pocs casos de reaccions que han patit persones amb historial d’al·lèrgies severes a algun ingredient de les actuals vacunes aprovades per a la covid-19.

El Regne Unit i els Estats Units van ser els primers que van començar amb la vacunació massiva i els primers en detectar aquests casos, després dels quals es va donar una nova recomanació perquè a aquestes persones no se’ls apliqués. En el protocol de vacunació s’està deixant a més un temps d’espera d’entre 15 i 30 minuts per assegurar-se que no hi ha cap reacció adversa ràpida, agrega. Tot això forma part aquella anomenada fase IV, que serveix –apunta– per anar millorant i perfeccionant el que sabem de la vacuna i adquirir més informació.