Acompanyar en el dol

Una de les coses que posen de relleu la pandèmia desencadenada per la Covid-19 és la vulnerabilitat de l’ésser humà. Aquest virus col·loca sobre la taula, cada dia i a tota hora, un tema que per a molts és tabú: la mort. Des que va començar la crisi sanitària han mort, segons les xifres oficials, més de 55.000 persones a tot Espanya. D’elles, més de 600 a Lleida.

En tots els casos la història que hi ha darrere és dramàtica. Familiars que no poden acomiadar-se, defuncions fulminants o persones que deixen aquest món completament soles. Per als familiars, gestionar la pèrdua d’un ésser estimat en aquestes circumstàncies és, en molts casos, molt dur.

“Els processos de dol derivats d’una pèrdua per Covid-19 no tenen per què ser patològics, però és cert que les restriccions han canviat les regles. Molts no es poden acomiadar, no existeixen vetllatoris ni cerimònies, no venen familiars, etc. Tot això, que ajudava a començar a assimilar la mort, ja no existeix. Per això cal posar èmfasi en aquests aspectes per aconseguir que se superin aquests dols de la millor manera possible”, indica Montse Robles, infermera de l’Arnau de Vilanova de Lleida i responsable assistencial del Servei al Dol de Ponent, entitat que està recuperant les teràpies presencials gradualment després d’haver impulsat un grup de sessions 100% online. “El més important és que els que han perdut algú comparteixin els seus sentiments, sentin validat el seu dolor i se’ls respectin els seus temps, i per a això estem nosaltres”, explica Robles. Suport al Dol atén actualment 80 usuaris, al voltant d’un 30% més de l’habitual, i va tenir unes 150 consultes el 2020 (40 més que el 2019).

Qui acompanya els malalts de Covid-19 en la recta final de les seues vides? A Lleida, en el marc del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa, l’equip d’Atenció Psicosocial DomusVi de Lleida ha atès al llarg del 2020 el procés de final de vida de 538 pacients i el dol de 654 familiars del sociosanitari Jaume Nadal Meroles, els hospitals Santa Maria i de Tremp o als seus domicilis.

Així mateix, també ha assistit pacients greus de coronavirus que no han mort, fent de pont entre ells i els seus éssers estimats.

Com exerceixen el seu treball en temps de pandèmia?

Hem hagut d’adaptar-nos. L’escenari és diferent. Ara hi ha epis, mesures de seguretat i nous hàbits que hem hagut d’assumir.

Vostès són el pont entre una persona sola en el procés final de la vida i els seus familiars.

Som la caixa de ressonància de la veu de les famílies. Ells dipositen en nosaltres aquesta responsabilitat i per això intentem reforçar la comunicació i la confiança entre totes les parts. El nostre objectiu, malgrat tot, és humanitzar aquesta situació. La pressió assistencial és alta i la intensitat emocional també, però ho és la més nostra convicció.

Habitualment conviuen amb la mort. És encara un tabú a la nostra societat?

Seria bo que després de tot això s’aconseguís naturalitzar la mort. Forma part de la vida. És bo que es tracti i se’n parli, no només entre professionals sinó també entre adults, gent gran i nens.